Orgull, protesta i negoci

Les manifestacions de l’Orgull LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) que se celebren en diferents ciutats del país s’han convertit en un controvertit tauler per al joc polític; per exemple, un dels punts del programa electoral de Vox era treure l’Orgull del centre de Madrid.

Aquestes manifestacions commemoren les revoltes de Stonewall del 1969 –fa 50 anys– que van originar el moviment gai (LGTB) modern. Són l’acte central i més visible de l’activisme LGTB, perquè al nostre país, en general, estan organitzades per activistes. Són un camp de batalla en el qual s’entremesclen interessos polítics, comercials i turístics que donen lloc a enverinats debats que es repeteixen any rere any.

Tant si estan organitzades per l’activisme assimilacionista com per una associació empresarial (Pride Barcelona) o per l’activisme crític o 'queer' (Comissió Unitària 28 de Juny), les discussions sempre s’articulen sobre els mateixos eixos: com representar la dissidència sexual, els significats de l’esdeveniment i la comercialització i institucionalització de la lluita pels drets civils.

¿Per què s’ha d’estar orgullós d’una cosa com la pròpia sexualitat? ¿Té sentit celebrar aquestes manifestacions avui, en societats democràtiques? ¿Aquestes manifestacions donen una imatge 'adequada' de la diversitat sexual i de gènere? ¿Són pura exhibició? ¿La celebració de l’Orgull és una festa, un negoci o una protesta? ¿És possible conjugar la reivindicació amb el mercat? Aquestes són només algunes de les preguntes recurrents sobre l’Orgull.

Una festa amb beneficis econòmics

La sexualitat i el gènere han donat lloc a identitats que han generat polítiques que estan en relació amb el negoci i amb l’espectacularitat. Avui, etiquetar una ciutat com a 'LGTB-friendly' i celebrar-hi una manifestació implicabeneficis econòmics (en forma de consum i, sobretot, de turisme) que poden superar els 100 milions d’euros (Madrid). Existeixen altres beneficis intangibles en forma de construcció de marca de ciutat ('city brand') que converteix aquesta ciutat en una ciutat moderna, cosmopolita i no discriminatòria (en teoria).

El Pride Barcelona del 2018, segons la web de notícies LGTB Dosmanzanas, va reunir 60.000 persones i va generar beneficis per valor de 65 milions d’euros. La manifestació crítica de la Comissió Unitària no genera beneficis (no està “venuda al capital”, en les seves pròpies paraules) i l’any passat hi van assistir 5.000 persones. Una i l’altra se celebraven fa anys en diferents dies; ara totes dues coincideixen a Barcelona en el dia, però no en l’itinerari. Les dues manifestacions representen la pugna entre l’activisme crític i l’activisme oficialista; el primer ataca el segons perquè considera que les seves manifestacions són una festa i han perdut el seu caràcter polític, a més de mercantilitzar els drets LGTB. D’altra banda, l’activisme assimilacionista (Pride Barcelona i altres manifestacions de l’Orgull multitudinàries com la de Madrid) acusa les manifestacions crítiques de no tenir capacitat de prou mobilització per negociar amb les institucions públiques, de deixar al marge molta gent a qui li agrada les carrosses i de tornar la lluita LGTB a la marginalitat.

És indubtable que les manifestacions crítiques són actes de reivindicació i protesta per l’absència de carrosses patrocinades per negocis i tot el que comporten (cossos esculturals, música eixordadora, ball); no està tan clar que en les manifestacions en les quals hi ha carrosses, música i festa no hi hagi protesta. Els models d’activisme i de protesta que representen s’han complementat des de fa 50 anys i remeten la tensió entre la igualtat (l’activisme assimilacionista aspira a la igualtat de drets des de la similitud amb la norma) i la diferència (defensa dels drets a ser diferent i no estar discriminat per això). Des de la perspectiva crítica, la lluita assimilacionista pels drets deixa fora molts col·lectius: transsexuals, gais i lesbianes no blancs i amb poc poder adquisitiu, i altres configuracions dissidents de sexe i gènere. No obstant, els dos models són compatibles i necessaris. Tots dos actuen en contrapunt; de fet, molta gent acudeix a les dues manifestacions, tant a Barcelona com a Madrid.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les manifestacions de l’Orgull en qualsevol de les seves formes no són festivals, cavalcades, festes ni desfilades, tot i que tinguin alguna cosa de tot això. Protesta, festa i negoci no són incompatibles i serveixen l’objectiu de la visibilitat i de la igualtat, que, ara com ara, continuen sent objectius necessaris.

Antropòloga i professora de la UOC.