Valeria

Ni rastre d’aquesta flor morada als cabells. Tampoc queda res d’aquest somriure tan tendre ni del trosset de sandvitx que sosté a la mà. LaValeria està asseguda a la falda del seu pare, Óscar, amb un vestit a joc amb la flor. Sempre cuidant-la. Sempre protegint-la. Per això, una nit va sortir de casa acompanyat de la seva dona, la petita Valeria i una maleta. Van sortir d’El Salvador fugint de la violència i amb una carta oficial que justificava un possible asil als Estats Units. L’Óscar buscava una vida millor per a la seva família. Més de dos mesos després d’aquell dia hem tornat a veure una fotografia de la Valeria amb l’Óscar. Aquesta vegada els veiem morts els dos. Abraçats. Una de les vores de riu Grande ens ha mostrat la mort amb tota la seva cruesa. El braç de la Valeria envoltant el coll del seu pare. Agafant-se a l’últim alè de vida que no va arribar. Un nadó de 13 mesos. El seu petit cos compartint samarreta amb l’Óscar. Potser la va carregar a la seva esquena per provar de creuar. Va caminar i va lluitar contra l’aigua. Contra la por. Contra la derrota. Agafant-se ell també a una última esperança que no va arribar. Es va quedar a pocs quilòmetres.

La imatge els mostra molt a prop del pont de Matamoros, un dels últims passos entre Mèxic i Brownsville, ja en sòl nord-americà, a Texas. Miro la foto mentre penso en les rutes insegures a les quals s’enfronten milions d’éssers humans cada dia. Un camí terrible també per als qui arriben amb vida. Escolto de fons la indigna defensa de l’administració de Trump Trump sobre el tracte que està donant als refugiats i migrants. Una representant del Govern ha hagut de comparèixer davant de la justícia per les situacions en què mantenen els nens. Els centres de detenció de la frontera han de garantir que tots els que passen per allà, menors i adults, estiguin segurs i en condicions de salut. L’advocada del Departament de Justícia assegura entre infames balbotejos que s’està complint. No obstant, s’ha sabut que molts nens estan emmalaltint per dormir al terra a molt baixes temperatures, sense poder rentar-se durant dies i separats dels seus pares. Alguns a molt curta edat s’estan fent càrrec d’altres de més petits quan agafen algun virus greu. Als Estats Units del segle XXI s’estan revivint imatges iguals o pitjors de l’arribada de centenars de persones a l’illa Ellis a finals del segle XIX i principis del XX. I no és l’únic lloc del món. La Valeria abraçada al coll del seu pare no serà l’única bufetada que rebem aquest estiu.