L'aire dona lliçons a un 'bufat'

El creixement de Barcelona va suposar l’aparició d’importants iniciatives. Però deixo de banda les arquitectòniques. Vull parlar de la importància que va suposarl’aparició dels arbres al cor de l’Eixample.

Un neurobiòleg vegetal ara ha dit que hem de cobrir les nostres ciutats de vegetació, i que les plantes són capaces de memoritzar i d’aprendre. També ha dit que la seva presència millora la salut.

Hi ha, des de sempre, pobles que tenen un arbre a la plaça,a més de ser un punt de referència –“el que busques ho trobaràs a la plaça”–. A Barcelona, tota la base de la quadrícula urbana de l’Eixample està marcada per arbres.

Un poeta va escriure: Jo visc feliç al costat del meu arbre. Al carrer, sota de casa, tinc un arbre, un plàtan, i el miro molt sovint. El soroll del carrer, els cotxes que no deixen de passar, les sirenes sorolloses... no pot immutar-se quan passa un vehicle sorollosament agressiu. M’agradaria viure molt a prop del meu arbre, que sempre està callat, i m’agrada veure el petit moviment dels seus fulls quan corre una mica d’aire.

És un arbre que ha anat creixent molt a poc a poc, i que ja estava aquí quan em vaig instal·lar en aquest pis on visc des de fa tants anys. Tinc la impressió que no ha crescut, ni pensa fer-ho:em sembla molt bé, que al llarg d’una vida es pugui conservar una companyia.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

I de cop, desapareix el poc d’aire que passava pel carrer i les fulles del meu arbre es queden immòbils. I penso que jo també m’hauria d’aturar. Però potser el que m’està dient l’aire immòbil és “deixa d’escriure una estona, o deixo de bufar”.

Quina meravella que l’aire sigui amic amic. I a més, intel·ligent. I em diu, no bufaré gaire si em promets que tu no acabes sent un ‘bufat’.