Llengua partida

Tot i que sembla que a casa de la meva mare d’‘els de la ceba’ es parlava en tercera persona del plural, crec que la van marcar molt més episodis com el càstig que li van imposar quan va arribar a l’escola del Sagrat Cor. De cara a la paret per parlar, al pati i amb la seva germana gran, en la mateixa llengua que a casa. Generacions senceres de catalans comparteixen experiències similars o molt pitjors. I el mateix propòsit: que mai més ningú els digués que amaguessin la seva llengua.

Aquest ‘mai més’ va formar part del consens catalanista. També, la legitimitat i necessitat d’una militància lingüística sense la qual el català caminaria cap a l’extinció. La disposició, de vegades massa sol·lícita, a canviar d’idioma si era necessari per facilitar la comprensió, però que es transformava en indignació si s’exigia o imposava. Un sistema escolar que garantís el coneixement universal de les dues llengües, condició necessària perquè en cap circumstància fos necessari renunciar a la pròpia, per sobre de la “llibertat d’elecció” dels pares. Encara que amb dificultats, l’entesa va funcionar. Entre els qui abominaven el bilingüisme i els qui no se sentien del tot còmodes amb el model escolar. Ho anomenaven convivència.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però alguna cosa s’ha trencat. Ho van trencar Ciutadans i els moviments antiimmersió que estan en el seu origen i ho ha trencat un cert independentisme que alerta que el bilingüisme condueix a una apocalipsi lingüística. Com tota la resta de consensos que han saltat pels aires.

Fins ara es denunciaven situacions que empenyien el catalanoparlant a renunciar a la seva llengua i que la convertien en prescindible. Que trencaven aquest ‘mai més’. Reunions escolars o visites de museu en castellà per l’exigència d’una sola persona, personal de comerç i hostaleria refractaris a servir un ‘tallat’ fins que se’ls diu ‘cortado’.  Però intueixo un canvi: la reclamació a polítics en debats; a periodistes, en rodes de premsa; a escriptors; a dependents; a tuitaires i youtubers, de manera cada vegada més comminatòria, perquè utilitzin una llengua i no una altra. Ni a Rufián li riuen ja les gràcies. I de quina llengua parlen els nens al pati de l’escola ja en diuen “batalla” (aquest diumenge, ‘30 minuts’).