Feble i sense transparència

A aquestes hores sabem que el candidat Pedro Sánchez es presentarà a la investidura sense els recolzaments necessaris, també que les negociacions estan bloquejades, que no hi haurà cap altra oportunitat més enllà del juliol, és a dir, correrà el termini indefectible per a uns nous comicis. Tot això sabem, però queda per saber el més important: per què.

És de suposar que aquell desig juvenil de transparència de Podem avui no es pot complir; les negociacions, en el seu detall, s’han de desenvolupar en la penombra, és lògic, però que no sapiguem res és una altra cosa. En una democràcia madura, la ciutadania té dret que se li diguin quins són aquests obstacles que impedeixen un acord entre les dues forces progressistes assenyalades en les últimes eleccions, tenint en compte la insistència deliberada, i fins i tot bel·ligerant, dels partits de la dreta a no cedir el més mínim davant de la possibilitat d’una investidura d’Estat de la llista més votada, és a dir, del PSOE.

Si els negociadors no estan disposats, sinó d’una manera críptica, adobada pels seus segons i filtracions interessades, que coneguem què passa, ens veiem obligats a conjecturar o, almenys, a fer-nos preguntes impertinents. La més d’elles: ¿hi ha raons inconfessables perquè representants de Podem no estiguin en un Govern de coalició? La veritat és que de tot el que està passant en aquestes llargues i cansades jornades, el més preocupant és la falta de transparència.

Certament, hi ha tantes solucions cooperatives de governs conjunts com experiències històriques i contextos. Si mirem a Alemanya, com a exemple, després de les eleccions del 2005, la tossuderia  de Gerhard Schröeder gairebé va malmetre una inevitable gran coalició. El líder socialdemòcrata posava com a condició ser canceller, la contundència aritmètica de la correlació de forces va acabar amb la cancelleria en mans d’Angela Merkel, un govern amb ministeris repartits i Schröeder, retirat. És només un exemple genuí d’una altra realitat, de com pot acabar una negociació aferrissada.

El nostre context ha de ser un altre. Si hi ha altres causes alienes al resultat electoral, ho hauríem de saber. De moment són conjectures, pressions de les patronals, diuen, dels sectors financers, fins al grup de Casa Lucio, amb Mariano Rajoy, José María Aznar, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, ha sortit a la palestra. Aquest últim ha posat línies amb EH Bildu; Aznar avisa del perill del tacticisme; Rajoy recolza un Govern sense Podem; González, hieràtic. Els sindicats també han apostat, en aquest cas, per una entesa de progrés.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per si faltava poc, el nunci del Vaticà, Renzo Fratini, ha irromput per acusar el Govern de "ressuscitar" Franco. Una ingerència, però preocupant coneixent que l’Església és una experta en resurreccions. Al desafiament, un feble i sacsejat Govern amenaça amb represàlies fiscals, quan accepta la caixa o faixa d’uns Acords amb la Santa Seu obertament metaconstitucionals, com a mínim.

Sánchez vol ser president, però rebent; a més, no explica el que pot i el que no pot. Si és feble en funcions, ho serà funcionant.