Els nomenaments bloquegen la UE

El Consell Europeu corre aquest dimarts el risc cert de consagrar el més gran dels desprestigis si és incapaç d’acordar el repartiment de càrrecs, reiteradament ajornat des de la cimera del 20 i 21 de juny. La incapacitat dels líders europeus de sostreure’s a la rivalitat entre famílies polítiques i Estats per aconseguir un repartiment equilibrat de butaques remarca les contradiccions internes d’una organització tan sovint bloquejada per les ambicions nacionalistes i una opacitat en la gestió del dia a dia amb prou feines compatible amb els usos democràtics.

Quan la presa a cobrar és tan substanciosa com la presidència de la Comissió Europea, ocupa l’escenari la pitjor versió de la política, i això passa ara. El sistema dels 'spitzenkandidaten', dissenyat justament perquè l’elecció de president es vinculi al resultat de les eleccions europees, corre el risc de saltar pels aires a causa de l’obstinació d’una part del Partit Popular Europeu (PPE), que entén que li correspon la presidència de la Comissió –Manfred Weber– al ser el grup més representat a l’Europarlament, com si a la Cambra continués predominant un bipartidisme imperfecte. En realitat, el resultat del 26 de maig permet armar altres majories que podrien portar a la presidència Frans Timmermans, el candidat socialdemòcrata. Entre bambolines es desenvolupa una pugna al si del PPE entre conservadors recalcitrants i els que secunden la solució acceptada a Osaka per Angela Merkel: posar Timmermans al capdavant de la Comissió i confiar a Alemanya la presidència del Banc Central Europeu. Una solució aconseguida en una negociació que no va ser un model de transparència, però que permetia desembussar la situació. Afegeixin-se els recels del quartet de Visegrad, reiteradament apressat a respectar els fonaments de l’Estat de dret, més la desconfiança italiana, per entendre que està lluny d’entreveure’s una sortida del laberint.

Mentre la Unió Europea (UE) continuï sent una agrupació d’estats en què prioritzi la conferència intergovernamental sobre les institucions comunitàries, la sensació de fracàs del president de França, Emmanuel Macron, serà compartida per una opinió pública sorpresa de nou per la imperícia dels seus líders. Quan es busquen les causes de la distància insalvable entre els europeus i el funcionament de la UE, l’episodi en curs resulta especialment esclaridor.