Infrafinançament de la universitat
Precarietat d'excel·lència
Milers d'hores de docència s'han cobert, com qui posa pegats, amb la figura del professor associat
universidadesw
Els meus alumnes m’escoltaven amb cara de sorpresa quan els explicava els motius pels quals secundava la vaga del 28 de maig. Una vaga a la qual estàvem cridats el personal investigador en formació i també el professorat associat. M’escoltaven amb la boca oberta perquè tot i ser d’una generació que ja ha crescut amb el fantasma de la crisi, no es podien imaginar que les condicions de gran part del seu professorat a la universitat fossin tan i tan precàries.
Els va sorprendre saber, per exemple, que al voltant del 50% del professorat que tenien eren associats. Inicialment, l’objectiu d’aquesta figura contractual era que professionals externs a la universitat poguessin exercir docència de forma temporal. Un contracte per fitxar especialistes de reconeguda trajectòria a qui es convida a donar un temari molt concret i aplicat. El context d’infrafinançament que pateix la universitat pública ha fet que aquest contracte passés de ser minoritari a augmentar de forma exponencial per ser el més barat, precari i volàtil. Les jubilacions de la darrera dècada s’han traduït en un desert de noves places per a professorat funcionari i milers d’hores de docència s’han cobert, com qui posa pegats, amb la figura de l’associat.
Falsos autònoms
Estem parlant de professors i professores que per fer 18 crèdits anuals (un professor titular en fa de mitjana 24 a l’any) cobrem entre 400 i 800 euros al mes, segons les categories que contempli cada universitat. Uns pocs afortunats arriben a ser mileuristes. El resultat és que amb el sou anual d’un professor titular es contracten quatre associats. Però a més a més l’exigència d’horaris i dedicació de la ensenyança universitària deixa poc marge a la compatibilitat laboral i un important percentatge acaben sent falsos associats, dedicats exclusivament a la vida acadèmica però forçats a fer-se autònoms o combinant tasques intermitents vinculades a la recerca a la pròpia universitat. Tot i que no es contempli sobre el paper, acabem fent tasques estructurals i imprescindibles pels departaments. I mentre alguns porten una dècada encadenant contractes de sou misèrrim sense cap benefici per la seva antiguitat, d’altres no aguanten més de dos o tres anys, pel que els departaments han de renovar constantment les seves plantilles.
El passat dia 30 de maig el Parlament va aprovar una moció sobre precarietat laboral amb un punt sobre la nostra situació laboral on s’especificava la necessitat de “realitzar, abans que finalitzi el present any, un estudi sobre els supòsits de frau de llei en la contractació del professorat associat de les universitats públiques catalanes” i prendre mesures en conseqüència. Però l’abstenció dels dos partits del govern deixa ben clar que aquesta no serà una prioritat d’acció per l’executiu de Torra. L’altra cara de la moneda de la manca d’inversió que denuncien les principals universitats catalanes son els preus que paga l’alumnat. En aquest cas, el Parlament també va instar al govern a actuar l’any 2016. Concretament a baixar un 30% les taxes universitàries. El resultat ha estat una paràlisi política i el manteniment d’uns preus prohibitius per un percentatge important de la població. Això ha empès als estudiants a impulsar una ILP per tal d'aconseguir la merescuda rebaixa. I és que el preu del crèdit ha pujat un 66% des que va començar a escalar el 2012, sota el Govern d’Artur Mas.
La universitat pública catalana ha estat el darrer mig segle un espai accessible a les classes populars, un motor de coneixement i una plaça per la construcció de pensament crític i fèrtils moviments socials. A hores d’ara tot el que representa aquest baluard està en fallida degut a una desinversió crònica. Es treu pit quan algunes universitats catalanes es llisten entre les millors del món, però des de dins sabem molt bé a quin preu. La tan citada “universitat d’excel·lència” serà un miratge mentre seguim consentint aquesta precarietat entre els docents i uns preus de matrícula tan elevats. El sistema universitari català es sosté degut a la inèrcia de les darreres dècades i a una gran vocació de part del personal docent. Però queda poc per arribar a un punt de no retorn i si no es prioritza una nova política d’inversió de forma urgent ens espera un col·lapse irremeiable.
Membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire i investigadora i geòloga del Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals, CREAF. Membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores.
Mestres i professors Universitat Ocupació Xarxa de Científiques Comunicadores Taxes universitat
