Diàleg, negociació i acord en benefici de tots

Pedro Sánchez ha reconegut que l’Estatut vigent no és el que vam votar i que la qüestió catalana s’ha de resoldre a les urnes. ¡Obvi! I ve a dir-nos: els catalans teniu dret a decidir si opteu per l’actual Estatut o si en preferiu un altre. Proposta d’interès si visquéssim en el 2007, però que avui xoca amb la realitat: la meitat dels catalans són independentistes, per la qual cosa cap solució podrà ser assumida mai com a tal si exclou la meitat de Catalunya. De la mateixa manera, la contrapart independentista ha d’assumir que tot instrument democràtic capaç de metabolitzar el conflicte només serà efectiu si els catalans no independentistes s’hi senten integrats. Ergo, ja n’hi ha prou de dir, els uns, que es va fer tot el treball l’1-O, i ja n’hi ha prou de manifestar, els altres, que mai hi haurà referèndum amb l’opció de la independència.

"Això s’ha d’arreglar"

Malgrat ser en un escenari d’anomalies, amb l’existència de presos polítics i exiliats com la principal, no vivim fracturats com assenyala Albert Rivera. Tensats, sí. ¡Afortunadament! I no és cap 'boutade'. Fixem-nos-hi: la ciutadania ha hagut d’encarar uns anys d’acceleració de la història que ha comportat l’aparició de realitats mai previstes fa 13 anys, quan l’independentisme era el 12% i s’optava per votar 'sí' a l’Estatut passat pel raspall. La irrupció de nous escenaris genera inevitablement tensió. Tothom s’ha hagut de tensar al no poder defugir una sèrie de preguntes inevitables: "I jo, respecte a la independència..." "¿què guanyo?", "¿què perdo", "¿fidelitzo o traeixo sentiments?, "¿què faig, de la meva identitat?" Però, sens dubte, tensió o apoderament són atributs de maduresa que reflecteixen la manera en què els ciutadans afronten els reptes que planteja la història des del seu protagonisme i no des de l’externalització (anomenem-ho 'tant-me’n-fotisme') de les seves responsabilitats personals.

Més enllà del gairebé 50% de catalans que voten opcions independentistes i del 75% que avalarien un referèndum acordat, sobresurt el clamor – "això s’ha d’arreglar"– verbalitzat en català i castellà per part de persones que pensen de maneres molt diferents. La ciutadania va metabolitzant la tensió i assenyala el camí. Ara és necessari que els polítics abandonin les trinxeres, que els partits constitucionalistes assumeixin la càrrega de defensar la incorporació dels drets dels catalans independentistes en la solució, i els independentistes, la de garantir la incorporació dels drets dels compatriotes autonomistes/federalistes. Aventuro, doncs, que un futur referèndum, culminació d’un procés de diàleg difícil i costerut, entre altres variables probablement n’establirà una que defugirà un 'sí' o un 'no' a la independència, per donar cabuda al 'sí' a la proposta espanyola avalada pels partits catalans constitucionalistes i al 'sí' a la independència. En tot cas, tot està encara en bolquers, perquè, malgrat l’indefugible principi de realitat, ni tan sols s’ha conquerit l’escenari del "diàleg sense condicions" que el Govern de Pedro Sánchez, una vegada consolidat amb la ben possible abstenció independentista, haurà d’acceptar tard o d’hora.

ERC com a pal de paller

Després de la sentència del Tribunal Suprem, apareixeran altres escenaris. D’entrada, la reclamació immediata d’amnistia, que segur que es convertirà en un dels eixos dels programes electorals de partits favorables al referèndum (independentistes o no) davant una convocatòria electoral indefugible i, crec, imprescindible, fet ja viscut en les eleccions del 16 de febrer del 1936, que va comportar l’alliberament de Companys i del seu Govern. En segon lloc, encarar una acció governamental que eviti que les costures de l’Estat del benestar rebentin a causa de l’espoli fiscal que patim i, finalment, l’exigència, a saber si a través d’una nova demanda a les Corts, com el 2014, d’una negociació que faci possible construir la solució.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Tot això requerirà una convergència de forces independentistes i no independentistes progressistes per dotar el futur Govern de més recolzaments (anomenem-ho Front Ampli) d’acord amb la voluntat de la ciutadania de fer possible un referèndum que satisfaci les dues parts. Esquerra, doncs, haurà de tenir la voluntat de convertir-se en el seu eix vertebrador. Diàleg, negociació i acord... Això sí, des de l’honestedat, raó per la qual s’ha d’afirmar que prioritzar aquests objectius no pressuposa guardar al calaix la bandera de la desobediència. Però, siguem clars, s’ha de recórrer a aquesta només quan des de la irresponsabilitat es mata el diàleg.

I ningú, ni aquí ni allà, no s’hauria de permetre aquest fracàs.