Salvar el soldat Tsipras

Salvar Tsipras  pot ser que ja no sigui possible. El mite va caure en combat fa temps, però després de cinc anys de govern i de la domesticació de l’esquerra radical que ha representat Syriza, bé val la pena intentar-ho. Almenys des de la Comissió Europea, conscients que tenen alguns deutes pendents amb un país i un primer ministre doblegats fins a l’extenuació.

La Syriza original es va erigir com el flagell de l’austeritat i de la troica. Després dels resultats aconseguits en les eleccions al Parlament Europeu del 2014, quan va quedar clar que la seva arribada al poder era qüestió de mesos, l’esquerra europea es delectava en l’optimisme de veure com els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia avançaven posicions al sud d’Europa i semblava que podien arribar a tenir influència en els escenaris nacionals respectius. Grècia era el primer país de la UE que tindria un Govern d’esquerra alternativa. Podem emergia amb força a Espanya i fins i tot es feia fort en l’àmbit territorial, i a Portugal les dues forces d’esquerra no socialdemòcrates van empènyer el partit socialista cap a una aliança d’esquerres sense precedents al país: es parlava del model portuguès.

Tsipras no va poder complir la promesa de revertir l’austeritat amb què havia guanyat les eleccions perquè, per a la seva desgràcia, es va trobar totalment sol al Consell Europeu; i si tenim en compte la versió del llavors ministre de Finances, Iannis Varufakis, ningú volia canviar ni una coma dels memoràndums que la troica havia firmat amb anteriors governs. No obstant, Tsipras tenia un capital polític acumulat tan important i els seus rivals estaven tan desacreditats que va guanyar uns altres comicis, malgrat el seu dramàtic gir en el referèndum del juliol del 2015, contra l’acord ofert per la troica a una Grècia a punt del ‘corralito’. El primer ministre va fer campanya pel no a un acord que després va acabar acceptant i, tot i així, va guanyar les eleccions del setembre d’aquell mateix any. Aquí va començar la domesticació de l’alternativa que Syriza representava i, amb ella, la missió de salvar el soldat Tsipras.

Final del rescat

Malgrat l’últim rescat, l’economia grega continua sent molt susceptible de patir un altre daltabaix davant d’una nova crisi financera: el deute continua sent impagable, les condicions de vida dels grecs no s’han recuperat en absolut –de fet, Grècia va perdre el 25% del seu PIB entre el 2010 i el 2014; l’atur juvenil segueix a nivells inaguantables, cosa que desencadena una gran fuga de cervells; i el risc de viure en la pobresa és més alt que quan va començar la crisi. No obstant, és cert que sota el mandat de Tsipras, el país ha abandonat el mecanisme de rescat, ha complert amb les demandes de la troica, ha reduït l’atur tímidament i ha aconseguit assolir un lleuger superàvit primari.

A més, Tsipras ha posat fi al contenciós pel nom de Macedònia recolzat per tots els actors internacionals rellevants. Va firmar l’acord de Prespa el juny del 2018 en què reconeixia FYROM (per les seves sigles en anglès) com a Macedònia del Nord permetent al país balcànic utilitzar oficialment aquest nom (per a tot) i desbloquejant les negociacions per a la seva entrada a la UE i l’OTAN. A més, el pacte es va assolir malgrat una moció de censura, superada gràcies al recolzament del partit Grecs Independents al Govern, tot i que paradoxalment estaven radicalment en contra de l’acord, i havent de fer front a múltiples protestes als carrers del país i també malgrat l’oposició d’entre el 60% i el 70% de la població grega. Macedònia del Nord va ratificar l’acord i el gener del 2019 es va votar i es va aprovar al Parlament hel·lè. Segurament empès per motius electorals, el líder de Grecs Independents, Panos Kammenos, va decidir llavors sortir del Govern per mostrar la seva disconformitat amb l’acord. Això va precipitar una segona moció de confiança que Tsipras va tornar a superar amb el recolzament d’alguns diputats díscols de Grecs Independents i d’altres d’independents.

És paradoxal que, al final del seu mandat, Tsipras hagi sigut ungit com a estadista pels seus socis comunitaris i internacionals, per mantenir els seus compromisos amb Europa i superar amb èxit el tercer rescat i per forjar, alhora, un acord històric amb el qual ningú comptava quan va arribar al poder. L’encara president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va ratificar la missió de salvar el soldat Tsipras quan va oferir una cosa semblant a una disculpa pública a Grècia admetent que l’havien insultat, que l’austeritat havia sigut irreflexiva i que no s’havia sigut prou solidari amb la població grega. Avui Alexis ja s’ha convertit en un dels seus, fins al punt que els tradicionals partits socialdemòcrates el reben com un més de la família abans dels Consells Europeus.

Si les eleccions europees del 2014 van anticipar la seva arribada al poder, les del 2019 anticipen la seva probable caiguda. Els resultats de Syriza, per darrere del partit tradicional de centre dreta Nova Democràcia, van propiciar l’avançament electoral per al 7 de juliol i les enquestes no són encoratjadores. El seu descens en intenció de vot no s’explica ni pel rebuig d’una part important de la societat grega a l’acord amb Macedònia, ni per la nefasta gestió dels incendis de l’estiu del 2018, ni tampoc pel seu paper durant el pic d’arribades de refugiats a territori europeu durant l’estiu del 2015. S’explica, en part, per haver-se convertit en un partit més del sistema, per haver volgut ocupar l’espai socialdemòcrata del Pasok, i per algunes algunes pràctiques poc transparents amb reminiscències als vells partits tradicionals. Però sobretot s’explica per la seva renúncia a liderar una alternativa quan va capitular i va acceptar el tercer rescat, malgrat que va aconseguir suavitzar, amb els anys, algunes de les condicions més draconianes.

Notícies relacionades

La Grècia abandonada

Tsipras convoca eleccions després de la desfeta a Grècia

La jugada per part de l’statu quo és mestra. Tot i que Tsipras perdi les eleccions, és molt difícil que un partit amb tradició de responsabilitat d’Estat com ho és Nova Democràcia desfaci un acord amb tant consens internacional, malgrat que des de l’oposició es va mostrar radicalment en contra del pacte amb Macedònia del Nord; i les reformes estructurals que demana Brussel·les estan en marxa des de fa temps. Però, sobretot, la domesticació de Syriza evita fins i tot que es pugui imaginar qualsevol mena d’alternativa que no sigui seguir en aquesta Unió, i amb aquestes condicions, i llança un missatge per als qui pretenguin intentar-ho. Grècia ha tornat a la cleda. El pas de Syriza pel poder haurà servit, potser, per posar de manifest que si l’statu quo vol continuar sobrevivint s’han de corregir les desigualtats cada vegada més extremes mitjançant la posada en marxa de l’Europa social. En qualsevol cas, ja no importarà salvar el soldat Tsipras.

Investigador del CIDOB.