Els nous reptes de les empreses

Les empreses tenen avui reptes molt diversos: tecnològics, demogràfics, ideològics, polítics, culturals, mediambientals... Molts són nous, perquè el món canvia i, sobretot, canvien les persones. Allà hi tenim la crisi financera: el que va passar havia succeït moltes vegades, però una llarga temporada de vaques grasses va fer oblidar els perills, baixar la guàrdia, confiar massa... i s’havien jubilat els que van viure els anys durs de la transició, per esmentar una altra crisi financera, que va ser molt dura a Espanya. I, és clar, problemes vells però ignorats es van convertir en reptes nous.

Aquí em vull fixar en alguns d’aquests reptes, que avui ocupen molta atenció a les xarxes socials i als mitjans: aquests reptes que identifiquem amb la responsabilitat social de les empreses, com l’atenció al medi ambient i al canvi climàtic; la necessitat de tractar les persones com això, com a persones; el dret a la privacitat, que amb les tecnologies digitals ha adquirit nova rellevància; la responsabilitat pels que han col·laborat en la fabricació dels nostres productes en fases remotes de la cadena de valor; les exigències de seguretat en els nostres productes...

Conseqüència del nivell de vida

No són reptes nous, però estan rebent una nova atenció, perquè ha canviat la nostra manera de veure’ls. Fa anys ens preocupava el fum de la fàbrica que embrutava els llençols estesos al veïnat; ara ens preocupa l’impacte de la contaminació que es manifesta a molts quilòmetres de distància, perquè ells també són nosaltres. Fa anys ens molestava tirar una burilla a terra perquè embrutava el carrer; ara ens preocupa tirar una ampolla de plàstic en un contenidor d’escombraries, perquè pot acabar al fons del mar.

Hem guanyat molt en sensibilitat. Potser algun lector em dirà que és un efecte del nivell de vida: quan un no sap si menjarà l’endemà, la neteja del seu barri el preocupa poc; quan té assegurat un nivell de vida alt, el preocupen moltes coses que abans eren un luxe. També hi ha sensibleria, és clar, però em sembla que és útil, perquè els nostres sentiments es posen en marxa quan veuen una cosa que en perjudica d’altres, i de la sensibleria es pot passar a la sensibilitat i a la finor de consciència.

Tot això em venia a la memòria fa uns dies, quan em van comunicar que a l’IESE, l’escola de direcció on he treballat durant molts anys, s’havia de celebrar aquest divendres, 5 de juliol, un congrés sobre ‘Les empreses i la seva responsabilitat social’. ¿Val la pena tornar a insistir en una cosa que ja té més de mig segle d’antiguitat?

¡És clar que sí! Cada època té els seus problemes, i és bo que escoltem els experts que ens expliquin quins són aquests reptes, per què són importants, i com els hem de solucionar, perquè –i això és el que és permanent– aquesta és la responsabilitat social de les empreses. La Comissió Europea la va definir, ja fa bastants anys, com “la responsabilitat de les empreses pels seus impactes a la societat”. Hi ha directius que són capaços d’aixecar la mirada i preguntar-se què estan fent bé i què estan fent malament, però molts altres necessiten que algú els ho recordi, de vegades per mitjà d’una denúncia; altres, mitjançant un tuit agressiu; en ocasions amb la queixa d’un client o la crítica d’un empleat.

El 60è aniversari de l’IESE

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

No he dit que aquest congrés se celebra al final d’un any en què l’IESE celebra el 60è aniversari de la seva creació. Sovint recordo el primer encàrrec que em van donar en aquesta escola, fa més de mig segle, quan em van proposar començar a fer classes a directius d’alt nivell: no va ser d’economia, que era la meva especialitat, sinó de responsabilitat social de les empreses. I encara recordo els casos que em van encarregar: una empresa nord-americana que treballava a les Filipines per crear ocupació en una zona deprimida; una multinacional farmacèutica que es plantejava si fabricar o no una vacuna contra la grip, malgrat el consell en contra dels investigadors, justificat per l’alta probabilitat que la grip que vindria l’any següent no seria com les anteriors...

Aquelles sessions em van anar molt bé, incloent un dia en què, enmig de la discussió d’un cas, tots es van posar a intervenir de manera desordenada i en veu alta, fins que un va picar de mans, i va dir, referint-se a mi: “A veure si podeu callar i deixar parlar aquest noi (¡), que deu tenir coses molt importants a dir-nos”. En tot cas, tornem a parlar de les responsabilitats de les empreses: en la industrialització dels anys 30, en la crisi dels vuitanta, en la recessió dels dos mil i en el futur que se’ns tira a sobre. Us convido a provar-ho en el congrés d’aquest divendres.