Les aventures d'Inframan

Crec que haurien de rodar una pel·lícula de superherois realment convincent. Les que es fan ara –també les que es van fer abans– obeeixen a necessitats ja passades. Ningú somia ara que el defensin en un atracament, ni molt menys que li facin l’immens favor de salvar la raça humana d’un enemic poderosíssim. 

¿Amb què somia la gent? Si fem cas dels llibres més venuts, la necessitat principal té a veure amb l’autoestima. Tothom creu estar necessitat de confiança en si mateix. Això, sigui dit de passada, és una paradoxa, ja que creure que estàs baix d’autoestima implica estar convençut que ets més del que tu mateix perceps, de la qual cosa es dedueix que en realitat estàs sobradíssim d’autoestima. Però no siguem tan llepafils i busquem un superheroi modern que ajuda la gent en el seu desig boig de valorar-se encara més.

Nova missió: l’autoestima

¿Com hauria de ser aquest ésser poderós? ¿Hauria d’enviar ones telepàtiques per alterar el cervell de la gent i així injectar-li confiança en si mateixa? En absolut. Les persones no funcionem així. Per desgràcia, el que ens convenç que valem molt és veure al nostre costat altres persones que valguin encara menys.

Per tant, el nostre superheroi hauria de ser un infraheroi, un pobre home, o dona, sense talent, sense gràcia, sense bellesa, sense cap d’aquests atributs que tots anhelem. Aquest ésser, al qui podríem anomenar, Inframan o Infragirl, podria sortir de casa seva i, simplement, posar-se al costat de la persona que vol ajudar. Al cap de poc temps, l’humà escollit començaria a valorar-se moltíssim, comparant-se amb l’infraheroi, dient coses com ara: “Doncs al costat d’aquesta persona, jo sí que valc”. Quan el nostre heroi detectés que ha complert la seva missió, només hauria d’anar caminant matusserament fins a situar-se a prop d’una altra persona a qui volgués donar un cop de mà.

Un gran èxit

Me l’imagino al metro, a l’autobús, recorrent voreres, entrant en botigues, complint la preciosa missió per a la qual el destí l’ha enviat.

Fins i tot, en casos extrems, podria arribar a casar-se amb aquesta persona escollida. Imaginin-s’ho. El pobre ésser sense autoestima tindria la possibilitat de comparar-se, dia a dia, amb un ésser mediocre i així, setmana a setmana, mes a mes, augmentaria la fe en els seus propis mèrits.

Després podria divorciar-se de l’infraheroi dient-se: “El meu marit/dona no estava a la meva altura. Jo sí que valc”. I missió complerta. A buscar una altra aventura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les aventures d’Inframan/Infragirl serien un èxit sorprenent a totes les taquilles del món. La humanitat somiaria tenir al costat algú així per comparar-s’hi i sortir guanyant. Estar al costat de Spiderman o a Ironman, no ens enganyem, provoquen que et sentis com un mitja merda al seu costat. El cine, si vol èxits mundials, hauria de conèixer l’ànima humana, mesquina i mesquina en ocasions, i apostar per aquesta part fosca que tots tenim.

Des d’aquí demano el meu admirat Bayona que, després de dirigir ‘El senyor dels anells’, faci una ullada a aquesta esbojarrada idea.