Conreu, cultura

Escoltem tots els dies conferències buides de contingut, farcides de frases fetes i d’edulcoració; proclames insensates o brindis al sol que no aporten sentit. I, de tant en tant, hi ha discursos memorables que ens hauríem d’aprendre de memòria, que s’haurien de repartir a les escoles perquè els alumnes els comentessin, també a les universitats, per descomptat, i als clubs de jubilats i els bars i a les sales d’espera dels hospitals.

Aquest dia, en el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, Maria Bohigas, que és una editora exemplar i una persona íntegra, una intel·lectual compromesa i valenta, en va llegir un d’aquests. Hi parla d’una escriptora, Aurora Bertrana, que el 1939 va invertir els diners caiguts del cel que l’haurien salvat de la pobresa per fer costat als exiliats que malvivien i malmorien a Argelers. Hi parla de dos paisatges: el de la literatura, immaterial; i el real, que és cultura també, fruit d’una "civilització pagesa". I els ajunta i diu: "La cultura és un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi". Llegeixin aquest text brevíssim que reconforta, il·lumina i encoratja. Segur que m’ho agrairan.