Les dificultats econòmiques de les llars
Quan podrem tornar
Al veure-la plorar vaig pensar en aquest pòsit amarg de les vacances, quan suposen un esforç econòmic molt gran. Alguns es creuen amb el privilegi de mirar per sobre els altres, de creure que les roses només són per a ells
rosas-y-panw
Fa unes setmanes vaig compartir taula de l’AVE de Madrid a Màlaga amb una parella d’uns 50 anys. Anaven d’esquena al ritme del tren. Ella es va asseure a la finestreta; ell, al passadís. Anaven en silenci, massa silenci. Ella no aixecava el cap del seu mòbil, mirant fotografies. Ell va estar amb els ulls tancats. El tren es va començar a posar en marxa. Deixàvem Madrid i, així que ens en distanciàvem, ella va començar a plorar. Va deixar anar el mòbil i es va posar les ulleres de sol, sense respondre primer a la pregunta d’ell. Al cap de poca estona, quan va respirar, va dir: “Res, que marxem, ha sigut poc”. Va sospirar i va afegir... “Ves a saber quan podrem tornar”.
Així, i per la conversa que van sostenir, vaig pensar en aquest pòsit una mica amarg de les vacances, o dels simples viatges per veure un familiar, quan suposen un esforç econòmic molt gran. Vaig recordar quan fa unes setmanes el Banc d’Espanya va alertar que algunes llars havien elevat la seva despesa en excés, sobretot els de rendes més baixes. Demanen estalviar més als qui menys tenen. Ja ens diran com, quan cada vegada cobrem menys. Perquè just és el Banc d’Espanya el que demana que no es reverteixi la reforma laboral que ens ha empobrit, el que desaconsella apujar el salari mínim, el que demana la reforma urgent del sistema de pensions o el que defensa retardar l’edat de jubilació. Just les polítiques que defensa el Banc d’Espanya són les mateixes que porten a la pobresa moltes llars. El mateix banc que va mirar cap a un altre costat amb la fallida de les caixes d’estalvi, el que va recolzar Rato aprovant el seu pla per a Bankia i va avalar els seus comptes falsos. Sempre ens exigeixen els qui posen pedres al camí i els qui més han de callar.
Augmenta la pobresa
En dates pròximes a aquest comunicat, es va publicar l’informe anual Foessa-Cáritas. Assenyalava que a Espanya hi ha més pobres que fa 10 anys, que el pacte social està trencat i que aquesta situació està enquistada en la nostra societat. És a dir, la pobresa no ha sigut passatgera i ha vingut per quedar-se. Hi ha 8,5 milions de persones excloses a Espanya, amb dificultats per accedir a una vivenda o que pateixen atur persistent. Parlem del més bàsic, de sostre i menjar. L’informe apuntava, a més, que cada vegada funciona menys el que coneixem com l’ascensor social, que es debilita la universalitat del públic i també la cultura fiscal. I amb aquestes circumstàncies, el Banc d’Espanya responsabilitza els qui menys tenen de gastar per sobreviure.
Tot això em va venir a la memòria quan vaig veure plorar la senyora del tren. I també vaig recordar un paràgraf d’una entrevista a Juan Diego Botto quan li preguntaven sobre la importància de la cultura. Botto recordava la manifestació de dones treballadores de Massachusetts, quan el 1912 cridaven “volem el pa i també les roses”, perquè aquestes roses són les que “ens fan humans”. Botto deia: “La diferència entre ser persones que merament sobreviuen a ser persones que viuen està en les roses”.
Em repetia aquesta frase mentre m’identificava amb aquella dona que es netejava les llàgrimes. Perquè a mi també em va passar, sobretot en aquell primer viatge a Roma, per complir el somni que no vaig poder complir quan corresponia. Recordo que de camí a l’aeroport, i a l’avió, no vaig poder deixar de plorar. Suposo que perquè no em creia que ho havia aconseguit, però també perquè tenia aquesta nostàlgia d’abandonar els llocs on una és feliç, perquè tornava a una feina que no em donava alegries i perquè no sabia si algun dia hi podria tornar. Avui dia, quan viatjo, continuo tenint part d’aquesta sensació. Ho visc intensament però amb aquesta coïssor i consciència que puc no tornar-hi, si les coses es torcen.
Quan vam arribar a l’estació, la senyora s’havia quedat mig adormida. Al costat del seu marit, que va avançar el pas, ella va agafar la seva motxilla amb un sospir i va avançar rere seu, sense mirar enrere. Jo vaig fer el mateix, amb ràbia per les circumstàncies, per l’esforç que suposa per a cada vegada més famílies un simple viatge a Madrid o al seu poble o a la cantonada, pels nens que encara no han vist ni el mar ni la neu ni el camp, i perquè alguns viuen a costa que altres perdin vivències. Ràbia de com en aquesta guerra econòmica alguns es creuen amb el privilegi de mirar per sobre a d’altres, de creure que les roses només són per a ells. Les roses no són un luxe, són la dignitat que ens converteix en éssers humans, i no en mers robots. Les roses serveixen per respirar amb tranquil·litat, per viure i per no plorar quan pensem quan podrem tornar.
