Liverpool

No, no soc a Liverpool. No hi he estat mai. Però sé que tinc un deute pendent amb aquesta ciutat. Si he peregrinat al París de la Piaff i Charles Trenet, si he vagarejat per la Roma de Modugno i Paolo Conte, si m’he perdut a Nova York buscant Lou Reed i Cohen per Ludlow Street i el Chelsea Hotel, llocs, tots, on he acudit per sentir-me a prop, més a prop, d’aquells que van configurar la meva educació sentimental (escrit així, sona una mica cursi i a novel·la de quiosc, però el que hi ha és el que hi ha i el que som és el que som) ¿com podria no viatjar al Liverpool dels Beatles? 

Confesso que fins ara no m’havia adonat que porto 54 anys ajornant aquest viatge, els que han passat des d’aquell 3 de juliol de 1965 en què ells van venir a Barcelona i jo hi vaig acudir, un més entre altres milers, a la trobada a la Monumental.a la trobada a la Monumental. És possible que el sol de llavors, en aquells primers dies de juliol, cremés ja tant com el d’ara. No ho recordo. El que recordo és el vent que em fuetejava la cara durant el viatge de Mollet a Barcelona, assegut al Biscuter “descapotable” que ens portava al concert i amb el qual vam tornar a casa, de matinada, portant una afonia considerable, fruit del vent, el fred i el cantar a plens pulmons “She loves me” en mode bucle, tant a l’anada com a la tornada.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Els Beatles i el Biscuter, dues icones dels seixanta, unides en el record d’aquell dia. Guardo, emmarcada, l’entrada (butaca de pista, fila 12, número 14) per la qual vaig pagar 400 pessetes. La miro mentre escric. I els quatre –John, George, Paul i Ringo– em miren, al seu torn, des del paper, mentre sona “Yesterday” al meu cap i em torna l’olor de gasolina i d’oli d’aquest llarg viatge cap al futur que va començar aquella mateixa nit. 

“Yesterday” és el títol de la pel·lícula acabada d’estrenar que m’ha portat a escriure el que ara llegeixen. Insòlita pel·lícula que parteix d’una premissa tan imaginativa com increïble: ¿és possible un món sense les cançons dels Beatles? Veig, a la pantalla, les cares dels qui descobreixen “Let it be” i senten per primera vegada “Hey Jude” i em dic que no, que sense ells res hagués sigut el mateix. Ni el món, ni jo, ni la música, ni el temps. I és per això que ara em proposo, per fi, viatjar a Liverpool. Per portar unes flors a Eleanor Rigby, creuar a poc a poc Penny Lane i perdre’m en els “strawberry fields” 'forever, and ever, and ever'.