¿No ens estem passant?

Soc oient habitual de ràdio des que era petit. Em vaig criar escoltantLuis del Olmoa ‘Protagonistas’, amb la seva veu plena de sol. EscoltavaQuinteroa les nits, amb el transistor sota del coixí, com milions d’espanyols. Picava, a més, d’aquí i d’allà: el gran Gabilondo, l’immens Julio César Iglesias, Magín Revillo, Arribas Castro... Ho escoltava tot, des d’Encarna Sánchezfins aAlejo García, des de les emissores grans fins a les municipals, des de la SER fins a Ràdio Sant Boi, emissora municipal, on un fantàsticJosé Luis Díaz feia un magnífic programa per a nosaltres, els nens.

M’he fet una mica més gran, i continuo fent el mateix. Ara escolto Pepa Bueno,Carlos Alsina,  Francino,Toni Garridoi, fins i tot, Federico Jiménez Losantos. No em perdo res, perquè, com tants, estic una mica obsessionat amb aquest mitjà.

La política, el nucli central

Però alguna cosa ha canviat. Abans, a la ràdio, es parlava de moltes coses. No hi havia un tema que fos majoritari, cap assumpte era més tractat i abordat que la resta. La ràdio era un reflex de les coses, dels interessos de la gent, i aquests interessos eren molt variats. O, almenys, des de la ràdio s’intentava que fos així.

Ara, no obstant, la política és el nucli central de tot. Els magazins matinals s’han convertit en monogràfics sobre el que ha dit Pedro Sánchez i el que li ha respost Pablo Iglesias, sobre Torra i els seus llaços grocs. El que abans era una secció, una part de la totalitat dels interessos, s’ha convertit en gairebé l’únic.

I, de veritat, ¿no ens estarem passant una mica? ¿És realment necessari dedicar el gruix del temps (i dels diners destinats a col·laboradors) a xerrar insubstancialment sobre política? Ens acostumen a dir que ara, per sort, podem fer-ho, que durant tota una dictadura se’ns tenia vetat i que, per això, ara hem de compensar-ho. Però, ¿no deu ser una excusa? ¿No deu ser, en realitat, que omplir parlant d’Unides Podem i Vox és més fàcil, requereix menys inventiva, que l’allau de seccions diferents i lluminoses que ens regalaven Gabilondo i Del Olmo cada matí?

La venjança dels ‘podcasts’

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jo crec que és això últim, de debò Ocupar minuts divagant sobre la repetició d’eleccions és tremendament fàcil. Per fer-ho n’hi ha prou de convocar a l’estudi tres directors de diaris i, au, anar fent una bona hora. Després es dona pas als oients, que deixen notes de veu al WhatsApp, i ja tens mig programa fet.

Des d’aquí, amb humilitat i admiració, demano (sabent que no em faran cas) als responsables dels principals programes de ràdio que dediquin el seu meravellós mitjà a parlar-nos d’altres assumptes. Al cap i a la fi, ¿i si no fos tan important el que fa Pedro Sánchez? Sé que no em faran cas, però als bojos de la ràdio no ens importarà, perquè per sort tenim els ‘podcasts’, on s’està ordint la gran venjança, parlant-nos del que de veritat ens interessa. Grans emissores, ja sabreu el que feu. O canvieu o el ‘podcast’ acabarà amb vosaltres.