Li deien Claredat

El llenguatge del procés independentista fa ús i abús de conceptes imbatibles: dret a decidir, autodeterminació, drets humans... Ara el president del Parlament, Roger Torrent, ha posat sobre la taula  “un pacte de claredat per celebrar un referèndum”. La proposta del dirigent d'ERC amb més rang institucional va ser formulada el dijous de la setmana passada a Madrid i es va interpretar com una renúncia a la via unilateral de l’1-O per a negociar un referèndum a la canadenca.

El problema rau en el fet que la claredat que s'invoca, en al·lusió a la llei de Claredat (Clarity Act) aprovada l'any 2000 al Canadà, no ha servit perquè el Quebec realitzés cap altre referèndum. Al contrari, va ser el cadenat que, de facto, va tancar la porta a la convocatòria d'un nou referèndum després dels celebrats el 1980 i el 1995. Arran de la segona consulta, amb una victòria del no per la mínima (50,58%), el Govern federal va plantejar una qüestió interpretativa al Tribunal Suprem (1998) i va inscriure els principis de la resposta a la llei de Claredat (2000).

Possibilitat, no dret

Stéphane Dion -un liberal quebequès que va pilotar aquell procés com a ministre federal d'Afers Intergovernamentals- ho ha explicat en diverses conferències a Barcelona i Madrid. Heus aquí una síntesi. 

1. “¿Al Canadà, és un dret la secessió? No. La secessió s'admet com una possibilitat; no com un dret. El govern d'una província no té dret a autoproclamar-se govern d'un Estat independent. Ni el dret internacional ni el canadenc li atorguen aquest dret”.

2. “¿Què és una pregunta clara? El Tribunal Suprem parla de ‘la voluntat de no continuar formant part del Canadà’. Si va insistir en la claredat de la pregunta, es deu al fet que aquesta va ser qüestionada en els referèndums de 1980 i 1995. La pregunta de 1995 va ser la següent: ‘¿Està vostè d’acord que Quebec sigui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en el marc del projecte de llei sobre el futur de Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny de 1995?’”.

3. “¿Què és una majoria clara? El Tribunal Suprem diu que el principi de la democràcia va més enllà de la regla de la majoria simple i que l'obligació d'entaular una negociació sobre la secessió només pot sorgir d'una majoria clara. Existeixen dues raons. La primera és que com més irreversible resulta una decisió, més compromet a les generacions futures. La segona raó és que la negociació seria una tasca difícil i plena d'obstacles. No hauria de passar que, mentre els negociadors tracten d'arribar a un acord, la majoria canviés d'opinió i s'oposés a la secessió”.

4. “¿Qui avalua la claredat de la pregunta? El Tribunal Suprem assigna aquest paper als ‘actors polítics’. Li incumbeix al Govern del Quebec triar la pregunta que s'ha de formular. La llei de Claredat estableix que la Cambra dels Comuns (l'equivalent al nostre Congrés dels Diputats), després de les degudes consultes i deliberacions, haurà de determinar, mitjançant una resolució i abans del referèndum, si la pregunta és clara”.

5. “¿Qui determina la majoria clara? Després d'un referèndum sobre una pregunta clara, si el Govern del Quebec creu que ha obtingut un suport clar, la Cambra dels Comuns estudiarà la claredat de la majoria. Únicament si, després de les consultes i deliberacions, la Cambra conclou que existeix una majoria clara, el Govern del Canadà pot i ha d'iniciar les negociacions sobre la secessió”. 

En resum, un referèndum a la canadenca no només necessita una pregunta clara i una majoria clares, sinó que és la Cambra Baixa del Parlament federal l'encarregada de determinar la claredat, tant de la pregunta com de la majoria exigida. Val a dir que aquesta és la raó per la qual els nacionalistes es van oposar a la llei. Li deien Claredat, però en la pràctica va posar el llistó tan alt que va tancar la porta a un tercer referèndum d'independència al Quebec.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Stéphane Dion, més enllà del marc legal de referència a cada Estat, evoca la qüestió de fons en el binomi secessió-democràcia: “L'ideal democràtic encoratja tots els ciutadans d'un país a ser lleials entre si, més enllà de les consideracions de llengua, ètnia, religió o pertinença regional. La secessió és un exercici, estrany i inusitat en democràcia, pel qual es tria els conciutadans que es desitja conservar i els que es desitja convertir en estrangers”.

Sí, siguem clars. El llenguatge del procés fa ús i abús de succedanis per a defugir el debat fonamental. La secessió –el divorci polític– afecta un tema essencial: la dissolució de les relacions amb els altres.