50è ANIVERSARI DE LA GRAN GESTA ESPACIAL
La guerra per la Lluna
La humanitat necessita paraules com ara 'conflicte' per fer els grans passos tecnològics
jfkok
Aquesta setmana commemorem els 50 anys de l’arribada de l’home a la Lluna, un dels esdeveniments més destacats del segle XX i, probablement, de la història de la humanitat. Per primera vegada, la nostra espècie posava els peus en un cos celeste més enllà del planeta Terra. El camí cap a l’esmentada fita no va ser ni de bon tros fàcil i segurament és impossible d’explicar si l’aïllem del context polític mundial del moment.
La segona guerra mundial va representar un gran focus d’avenç científic i tecnològic per fer front als desafiaments d’una guerra moderna. Per desgràcia, la humanitat té tendència a realitzar grans avenços quan es tracta d’aniquilar l’enemic de la manera més eficaç possible.
Operació Paperclip
En aquest marc s’entén l’interès dels EUA per capturar la màxima informació possible dels coets de llarg abast dissenyats per l’Exèrcit nazi, els coneguts com a V2, fins al punt de dissenyar una missió específica per aconseguir l’equip del seu dissenyador, Wernher von Braun. L’operació Paperclip va ser un èxit i, amb l’ajuda de l’amnèsia col·lectiva, Von Braun va deixar de ser un referent de les SS per passar a ser un noble ciutadà americà instal·lat a Alabama dissenyant coets per apuntar l’URSS. D’altra banda, els soviètics van aconseguir nombrosa informació i mostres del coet V2 que van posar a disposició d’un equip secret encapçalat per Serguei Koroliov amb l’objectiu simètric al de Von Braun.
El que era un conflicte militar en potència, la guerra freda, es va convertir en una carrera de desenvolupament tecnològic per conquerir l’espai. Tant Von Braun com Koroliov tenien el somni d’enviar coets a l’espai, així que ràpidament l’objectiu va deixar de ser apuntar a un altre punt del planeta i va passar a ser sortir de la Terra.
El 1956, a Barcelona, en una reunió preparatòria de l’any geofísic internacional de 1957, els nord-americans comentaven obertament la idea d’enviar un dispositiu a l’espai mentre els soviètics es limitaven a dir que contribuirien en aquest àmbit. Pocs mesos més tard, l’URSS va posar en òrbita el primer satèl·lit, l’‘Sputnik’, avançant-se als americans, que ràpidament van reaccionar i van deixar via lliure a Von Braun perquè posés en òrbita l’‘Explorer I’.
De Laika a Iuri Gagarin
Lògicament, després de posar un satèl·lit en òrbita, la carrera girava entorn del primer ésser humà que es pogués posar en òrbita. L’URSS no va parar d’aconseguir èxits: la gossa Laika morta en vol, les gosses Belka i Strelka que van tornar sanes... Fins a arribar a 1961 amb la posada en òrbita de Iuri Gagarin, el primer ésser humà que va anar a l’espai.
El malmès orgull nord-americà i la seva pèrdua de credibilitat com a referent tecnològic van impulsar el president John Fitzgerald Kennedy a declarar, en un dels seus discursos cèlebres, que era imprescindible arribar a la Lluna, tot i que fos una empresa molt difícil, abans del final de la dècada. En paral·lel va donar un xec en blanc a James Webb, administrador de la NASA, per aconseguir-ho. No obstant, s’explica que va intentar un acord amb el líder soviètic Nikita Khruixtxev, que va ser rebutjat per l’URSS conscients que ells dominaven la carrera espacial.
Còctel perfecte
Reunim un conflicte entre potències amb una inversió mai més vista en la història de la NASA per a desenvolupament tecnològic, tot això servit amb la necessitat de recuperar l’orgull ferit i mostrar-se al món com a referent... i tenim el programa Apollo nord-americà per arribar a la Lluna.
Von Braun va poder treballar en unes condicions excepcionals i desenvolupar i provar tecnologia que va permetre fer un gir espectacular a la situació. El 1968 va aconseguir posar tres astronautes en òrbita lunar per primera vegada en la missió Apollo 8. Un simple preludi del que va arribar a l’estiu del 1969: el 16 de juliol es va enlairar l’Apollo 11 amb Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins. El que va passar la nit del 20 de juliol, amb el descens de l’Eagle sobre la Lluna, forma part de la història col·lectiva de la humanitat. Després de sis allunatges amb èxit entre 1969 i 1972, des d’aleshores no hem tornat a la Lluna. Sense guerra freda, les inversions no han parat de caure des d’aleshores.
Pel que sembla, la humanitat necessita paraules com ara ‘guerra’ i ‘conflicte’ per fer els grans passos tecnològics, passos que ens portarien de nou a la Lluna o amb què emprendríem el camí de Mart. Potser ha arribat el moment en què pensem en l’espai com un objectiu per si mateix; la seva exploració i estudi ens portarà amb tota certesa a millores en la nostra vida quotidiana. Per tant, ¿per què hem d’esperar un nou conflicte?
