Alarma pels preus immobiliaris

Els costos de la bombolla immobiliària que va esclatar a Espanya a partir del 2009 encara són visibles: milers de famílies van perdre la seva vivenda per no poder pagar la hipoteca que els havien concedit o per no poder assumir les successives pujades dels lloguers, milers de treballadors del sector de la construcció i sectors connexos van quedar a l’atur, centenars d’empreses van fer fallida i van deixar enormes deutes al fisc i a la banca, el sistema de caixes d’estalvi es va enfonsar i una part de la banca va haver de vendre’s a baix preu o salvar-se amb diners públics. El panorama va ser desolador i les seqüeles encara són el millor antídot contra la creació d’una nova bombolla immobiliària. El Banc d’Espanya i el mateix sector de la construcció vigilen que no sigui així. No obstant,apareixen algunes dades inquietants que donen ales a l’alarmisme.

Les dades generals descarten que estiguem en preus i increments anuals iguals o superiors als del 2007, el punt àlgid de la bombolla immobiliària. Estem molt per sota en la mitjana nacional. Entorn d’un 30% per sota. Però ja se sap que les mitjanes tenen sempre un biaix. Madrid i Barcelona, i més concretament alguns barris de les dues capitals, presenten alguns indicadors certament preocupants. Es deu, principalment, a lespressions de la inversió estrangera, atreta per l’atractiu turístic i de serveis d’aquestes dues grans ciutats.

El lloguer de pisos turístics està donant avui rendibilitats impossibles d’arribar en gairebé cap altre sector, més des que els productes financers han perdut fiabilitat i les carteres industrials estan amenaçades per les guerres comercials i els problemes derivats de la inestabilitat de les divises. El drama derivat d’aquesta atracció d’inversió immobiliària és quelimita la capacitat de compra de les famíliesque no poden competir amb els que estan disposats a pagar per un pis el que sigui perquè després poden cobrar el que vulguin per llogar-lo. És això que anomenemgentrificació, l’expulsió dels ciutadans locals en mans dels turistes i els inversors. I que només es pot revertir amb polítiques públiques d’estímul d’un parc devivendes públiquesque quedi al marge de la pressió inversora i tensi el mercat a la baixa. Com han advertit alguns estudis econòmics, la desigualtat principal que pateixen els espanyols no és en les rendes sinó en els preus.