Dues mirades
Imantació lunar
En l'arribada històrica a la Lluna del 1969 s'ajuntaven dos factors contradictoris que són en la base de la imantació lunar: la proximitat amb què l'observem i la simbolitzem i l'enorme distància que ens separava aquella nit que la vam trepitjar
zentauroepp49080666 johnson space center houston texas armstrong and aldrin190715212756
El que recordo, d’una nit com la d’aquest dissabte ara fa 50 anys, és haver tret el cap per la finestra amb la intenció de veure com aquells minúsculs humans, a milers de quilòmetres de distància, trepitjaven la Lluna. Ja havien sortit a la televisió (aquell saltiró fins a la superfície), però el que jo volia era comprovar de debò que hi havien arribat i que s’hi passejaven; volia veure la silueta dels astronautes retallada contra la claror del satèl·lit. La veritat és que, a hores d’ara, no sé si la Lluna era plena i, per tant, si era possible aquella il·lusió, però recordo ferventment que fins i tot els vaig saludar.
L’atracció cap a la Lluna ha sigut sempre intensa i, en l’arribada històrica de 1969 s’ajuntaven dos factors contradictoris que són en la base de la imantació lunar. La proximitat amb què l’observem i la convertim en símbol: "com una noia casta", deia Carner, i l’enorme distància que ens separava aquella nit que la vam trepitjar per delegació. Dotze anys abans, el protagonista de ‘L'increïble home minvant’ ho resumia així: "Vaig tenir la sensació d’abraçar el cel, l’univers, móns infinits". La propera, íntima Lluna, i l’espai inabastable i fosc que l’hostatjava.
