Llunàtics, marcians i candorosos

Confesso que sempre he sigut més de l’ Apollo 13 que de l’Apollo 11, del viatge d’anada i tornada a la Lluna fa 50 anys. Com es diu en un moment de la pel·lícula de Ron Howard, la Nasa va viure amb l’Apollo 13 un dels seus millors moments al rescatar amb vida els astronautes de la nau avariada enmig de l’espai. La pel·lícula es basa en el llibre Lost Moon, coescrit per Jim Lovell, el capità de la missió a qui Tom Hanks va donar vida al cine. Lluna perduda. Lovell somiava trepitjar la Lluna en un país per al qual anar i tornar del satèl·lit s’havia convertit en una rutina després de les missions de l’Apollo 11 i l’Apollo 12. Amb l’avaria del tanc d’oxigen de l’Apollo 13, Lovell va perdre el somni de la seva vida. Eren uns anys en què somiar no estava mal vist. Avui, entre el postureig i el zasca, es pot ser llunàtic i marcià (cada un li dona al que pot), però ser candorós, atrevir-se a admetre els mateixos somnis en veu alta, expressar il·lusions, és anatema. Està més de moda ser setciències i pedant, amb els youtubers com a personificació de l’esperit d’una era. El cinisme s’imposa, la innocència és una debilitat.

Encara més difícil

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El gran desplegament mediàtic dedicat al 50è aniversari de l’arribada a la Lluna ha permès recordar l’esperit de l’època. És cert que motius molt terrenals i poc edificants donaven ales a la carrera espacial, però també ho és que aquella era una societat molt diferent de l’actual, a la frontissa entre dues eres, un món en molts aspectes més candorós. Un polític, Kennedy, podia utilitzar una aventura com el viatge a la Lluna com a arma de propaganda. Avui, les armes de distracció massiva que abunden entre els dirigents són la mentida, el menyspreu, l’insult, la demagògia. Era un món més senzill, en què desenes de científics armats amb bolígrafs, llibretes i els seus cervells van aconseguir el miracle d’enviar tres astronautes a la Lluna i, encara més difícil, fer-los tornar.

La nostàlgia no s’ha de tornar traïdora. Quan Lovell es va enlairar, la Lluna era una rutina. Però quan avui un president dels EUA ens parla d’anar a Mart, o sospitem (amb raó), o riem, o posem en dubte que en el seu moment s’arribés a la Lluna, o entrevistem un terraplanista, o fem mems. Qualsevol cosa menys il·lusionar-se i somiar-hi, quina debilitat, el candor.