Rivera, segons lord Owen

Fa anys que segueixo Ciutadans i Albert Rivera. Intel·ligent, agosarat, fins i tot valent, així es veia quan va néixer Ciutadans, un partit que volia respondre a l’ocupació desmesurada de l’espai polític a Catalunya per part del nacionalisme català i donar veu a un sector important de la societat catalana que creia que els partits existents eren massa favorables a la posició que ocupava CiU. Reconec enginyosa la campanya que va fer el 2006 nu tapant-se els genitals amb les dues mans. Volia trencar l’aïllament mediàtic i ho va aconseguir.

Al principi Ciutadans es declarava de centreesquerra, però tenia postulats identitaris i territorials tant o més rígids que el PP. L’evidència es manifesta al rebre el recolzament de capçaleres situades a la dreta extrema de l’espai mediàtic. ¿Què passa si l’artefacte polític acaba esgarrapant més vots al PP que als socialistes? Doncs que l’instrument i els seus dirigents s’acaben convertint en companys de la dreta radical. En això estan ara. L’evolució ideològica s’ha anat desplaçant des de la socialdemocràcia a durs postulats liberals. Aquesta evolució no és aliena al fet que després de les eleccions autonòmiques del 2017 i malgrat ser la força més votada, Ciutadans desapareixia del mapa polític català sense ni tan sols presentar Arrimadas al debat d’investidura. No hauria guanyat, però hauria obligat a presentar un programa que provés de modular la polarització que vivíem visualitzant qui havia guanyat les eleccions.

¿On estem ara? Després d’un desordre d’eleccions contínues, que inicia Mas al novembre del 2012 després d’una impressionant manifestació que el porta a creure que pot incrementar la seva majoria fins a l’absoluta i desemboca al canvi de pas de nacionalisme a independentisme, sembla que som a l’inici d’un període de reconducció del joc dels disbarats. La reconducció de la trituradora catalana no està encapçalada pels representants polítics, sinó per ciutadans sorpresos que no hagin passat més desgràcies des del 2012. Ara que podem començar a veure entre la boira de la matraca ideològica, de moments històrics i histèrics i de falsos paradisos, és moment de pensar i observar els qui fan tard. Albert Rivera continua batallant com si no hi hagués hagut moció de censura al PP i Pedro Sánchez no hagués estat governant el país gairebé un any, amb dificultats evidents, ni hagués guanyat les eleccions del 28-A sent la llista més votada. Rivera continua corrent darrere del seu desig que dia a dia s’allunya més. És presoner d’Hybris, concepte grec que els experts tradueixen com la desmesura.

Notícies relacionades

Ciutadans ampliarà la seva executiva i no preveu cessaments després de la crisi interna

La (i)racionalitat de Ciutadans

La síndrome d’Hybris al·ludeix a un orgull i una confiança en un mateix exagerats. Un menyspreu temerari cap a l’espai personal dels altres que s’afegeix a la falta de control sobre els impulsos d’un mateix. Diuen les definicions que és un sentiment violent inspirat per les passions desbocades i per Ate, deessa grega de les accions irreflexives. David Owen, gran personatge polític laborista d’àmplia trajectòria i autor de la proposta de pau per a l’antiga Iugoslàvia que vaig conèixer en una interessant trobada a Ditchley House a Oxfordshire, és autor d’un interessant llibre en què repassa la síndrome d’Hybris i la borratxera de poder que provoca. Segons lord Owen, autor d’'En el poder y en la enfermedad', els governants o eterns dirigents atacats per aquest símptoma deixen d’escoltar, es tornen imprudents, creuen que només les seves idees són correctes, no reconeixen mai els seus errors i prefereixen envoltar-se d’una legió d’aduladors que els feliciten, fins i tot en les seves equivocacions, reiterant que la seva messiànica presència és imprescindible. No és pròpiament una malaltia, qui la pateix sap que està en un error, però no és capaç d’admetre-ho i això comporta mantenir posicions rígides, egocèntriques i irreals. Els símptomes abunden en personatges que han adquirit poder, sense tenir les condicions psíquiques bàsiques per conduir-lo. Ara bé, té solució perquè és transitori, remet ràpidament quan es deixa el poder o es rep una patacada.

A Albert Rivera li convindria escoltar, sobretot escoltar-se a si mateix. Ell sap que s’està equivocant, que la pressa no és bona consellera i sap que l’important és rematar una trajectòria política amb un bon balanç. Aquest pot ser el seu gran fracàs.