Confiïn en el camí del nas

Hi ha gent que quan s’irrita amb algú diu això: "No em toquis els nassos". És una manera de referir-se, indirectament, a una paraula grollera. Sempre hi ha una paraula si es vol dir aquesta grolleria. I algunes ja s’han fet habituals i s’ha perdut la consciència del seu significat. ¿Quan va començar aquesta substitució d’unes paraules per unes altres? Segurament discretes en origen, ara absolutament populars.

El pobre nas està condemnat a aguantar que a algú se li digui que té molts nassos. Que jo sàpiga només un.

Jo tinc més aviat un nas bastant vulgar. Comparat amb els homes realment nassuts. Però això no em preocupa. I tinc una vàlida experiència. La meva editora, Isabel Martí, que té criteris que sempre he compartit durant molts anys em va dir 'Espi'. Jo era l’Espi i no valia que em definissin pel meu pobre 'nas'. El meu cognom, Espinàs, no és augmentatiu, és el plural d’espinar, que al Rosselló és un arbust freqüent.

Però jo no visc de la història, jo visc, o ho intento, de tenir una mica d’olfacte per saber si aquest amic és realment un amic, si aquest llibre que estic escrivint val la pena que sigui continuat. ¿Potser m’ho ha de dir un crític, un editor...?

En un altre moment l’amiga editora em va dir “Espinete”, ho recordo molt bé. Hi ha gent que està en contra d’aquests apel·latius. Jo no hi tinc res a dir. Però el que de veritat ens ha de complaure és que darrere de les paraules i els apel·latiu que utilitzen els parents o els amics hi hagi el batec de l’afecte.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El món és ple de gent seca que viu d’una impecable cortesia. Tampoc no hi tinc res a dir. Però jo estimo els batecs que neixen per obrir portes a la vida i no tarden a trobar un nou i estimulant camí. I tot anirà bé.

Això sí, no es fiïn només del que toca, també han de confiar en el nas.