¡No vam anar a la Lluna, estúpids!

S’ha de ser ignorant. ¿Pot creure algú que realment ens hem vist des d’allà? Amb els peus sobre aquest satèl·lit que sap més de mort que de vida, amb el silenci per tota companyia, sense ni tan sols una miqueta de vent per no sentir-se sol, i un infinit que fa olor de clausura, on la llibertat no existeix, perquè no hi ha on anar.

Luna lunera, deia el poeta. Los niños comen pan moreno y rica luna. Jaca negra, luna grande, y aceitunas en mi alforja. La luna llorando dice: Yo quiero ser una naranja. Huye, luna, luna, luna, que ya siento sus caballos... No, mai vam anar a la Lluna ni vam veure els seus cràters ni hi vam deixar empremtes. Patrimoni de poetes, de somnis i llegendes, ¿com seria possible arribar-hi sense canviar el món?

Admetem-ho, mai hem sortit d’aquest bonic planeta asfixiat. Impossible haver-lo vist des de fora, envoltat de tanta foscor, de tant no-res. N’hi hauria prou amb haver-lo contemplat a aquella distància impossible per enamorar-se bojament. Com s’estima allò que s’està a punt de perdre,com es ploren totes les absències, com es pensa obsessivament a reparar el que es trenca.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vivim en un planeta quarterat. A la mesura justa de la cobdícia. Des de les nostres petites illes privilegiades, assenyalem els proscrits i els desterrem a les seves gàbies de vides impossibles. I ens molesten. ¡Com ens disgusten les seves glopades desesperades! Que els nens es quedin a les seves presons de misèria. Que els homes perdin la seva força com esclaus i les dones entre les seves cames. Que les famílies desapareguin al mar. Però que no vinguin, que no molestin. ¡Són tan enutjoses les seves raneres! Que morin lluny. On no puguem veure-les.

Per això mai hem anat a la Lluna. Impossible ser tan excel·lents per arribar fins allà i tan miserables per esquinçar la nostra preciosa, única, solitària i fatigada Terra. És tot un engany,una impossible quimera. La gran ‘fake news’ de la humanitat. El perfecte recurs perquè, en cada aniversari, ens creguem que som grans.