IDEES
La maledicció de l'Arts Santa Mònica
zentauroepp32176008 barcelona barcelones 15 12 2015 icult el arts santa190729171619
A qualsevol altra ciutat, del primer o del vuitè món i ni que que fos extraterrestre, un centre d’art com l’Arts Santa Mònica hauria esdevingut un referent imprescindible en la seva vida cultural. A Barcelona succeeix exactament el contrari: si passa a Santa Mònica –al capdavall de la Rambla a mà dreta, espectacular plataforma inclinada d’accés– és com si no passés. Les dues úniques vegades que l’Arts Santa Mònica ha despertat el suport periodístic i la curiositat ciutadana van ser l’any 91, quan s'hi van exhibir els vistosos guerrers de terracota de Xian, i el 2012, quan s'hi va presentar una memorable exposició d’artistes russos actuals.
A Barcelona, el que passa al centre al capdavall de la Rambla és com si no passés
Per descomptat que l’espai de l’Arts Santa Mònica, un dels més suggeridors de la ciutat, no és gens adequat per allotjar-hi exposicions d’aquesta mena, però si no fos per elles dues només fora conegut, com el també maleït mNACTEC, perquè el servei meteorològic de TV-3 hi té instal·lada allà una càmera. És cert que l’Arts Santa Mònica presenta una trajectòria en ziga-zaga poc coherent, però aquest no és el problema ni l’origen de la maledicció.
El mal ve de tan lluny com el Consell Assessor de Cultura de Joan Rigol, que va impulsar l’espai com a embrió del futur Macba. Un cop dissolt el Consell i enterrat, al bressol, el Pacte Cultural que havia engendrat, la Conselleria de Cultura, mai disposada a competir pel podi de la modernitat, s'hi va sentir tan incòmoda com un diable amb un iceberg a les mans. Per si el suplici fos escàs, els consellers estan condemnats a contemplar la, per a elles i ells, horrible i deforme criatura des del seu despatx, perquè no es mou d’allà al davant. Alguns han pensat a revifar-la i han fracassat. Altres, en sintonia amb els mals esperits culturals convergents, li han escanyat el pressupost, com ara mateix. Però resulta, oh, desgràcia, que l’espai és petri i a les pedres els costa molt morir d’inanició. Encara més si són esveltes.
