L'autodeterminació catalana com a desbordament democràtic

La interpretació de la política catalana està molt condicionada per dos fets: la lluita per l’hegemonia en el camp independentista entre ERC i l’espai postconvergent, i la imatge d’empat entre independentisme i unionisme. La segona qüestió permet que Pedro Sánchez cregui que pot despatxar el tema del conflicte entre Catalunya i l’Estat reduint-lo a un suposat problema de convivència a l’interior de la societat catalana. Però, encara que no sigui ni esmentat, el tema català incideix de forma directa i evident en la inestabilitat de la governabilitat espanyola.

I, per altra banda, la línia divisòria més important observable en la societat catalana no és la determinada pel recolzament a la independència, sinó la definida pel recolzament al dret a decidir. La dada bàsica per entendre la cartografia política catalana és que un mínim del 75% de la població creu que la societat catalana ha de decidir el seu estatus polític votant sobre l’autodeterminació. El frustrat debat d’investidura de Sánchez ha demostrat que la societat espanyola està més polaritzada que la societat catalana.

Pel que fa a la qüestió de les topades en el camp independentista, l’escuma tàctica de les legítimes lluites pel poder amaga el fet substantiu: darrera la rivalitat entre ERC i l’espai postconvergent hi ha dues concepcions del país i dos diagnòstics de la situació. Mentre l’espai postconvergent tendeix a una concepció identitària del catalanisme, ERC es troba més còmoda en el concepte d’identitat de projecte basada en el reconeixement de la diversitat constitutiva de la societat catalana.

Notícies relacionades

Exconsellers d'ERC renuncien a anar a la manifestació de l'ANC l'11-S

Laura Borràs allarga ara la mà a Pedro Sánchez per a la seva investidura si s'obre a parlar

Però tan importants o més són les diferències de diagnòstic. Mentre Quim Torra i Carles Puigdemont tendeixen a administrar políticament la legitimitat derivada de l’1-O, Oriol Junqueras i Marta Rovira han assumit que no hi haurà cap reconeixement de la sobirania catalana fins que no s’acrediti de forma inequívoca i reiterada que el suport popular a la independència és majoritari en el si de la societat catalana. La conseqüència de l’opció Puigdemont/Torra és prioritzar el conflicte democràtic amb l’Estat. Per contra, l’opció Junqueras/Rovira porta a reforçar la cohesió interna de la societat catalana al voltant de les àmplies majories transversals partidàries de votar en llibertat sobre el dret a l’autodeterminació.

El veredicte de les urnes

El fet és que sense compartir el diagnòstic no serà possible definir cap unitat estratègica. I, sense aproximació en la interpretació de la situació, el veredicte només el podran dictar les urnes. I, ara com ara, tant els darrers resultats electorals com les successives aproximacions demoscòpiques semblen avalar la tesi del desbordament democràtic. És a dir, la tesi de que només un formidable desbordament democràtic de la voluntat democràtica del dret a l’autodeterminació de la societat catalana pot resoldre el conflicte amb l’Estat. Mentrestant, la lluita real per l’hegemonia sembla situar-se en el debat entre les concepcions del republicanisme d’esquerres i les del PSC de Miquel Iceta.