«'Oro parece...'»

¿Recorden aquella endevinalla d’infància: “‘Oro parece, plata no es...’”? Resultava tan ingènua com complicada de resoldre. Era evident, però alhora exigia agusar l’enginy. Una cosa semblant passa quan arriben les dates tradicionals de l’estiu espanyol. Tres clàssics. El primer, les vagues, en aquest cas, en el transport ferroviari i en l’aeri. El segon, els ciutadans i els turistes en període estival de festa que es converteixen en ostatges. I el tercer, les companyies, que perfilen les seves estratègies negociadores posant els viatgers en contra dels sindicats convocants.

Milloren l’aviació i el ferrocarril –se suposa–, però també ho fan l’entrega dels paquets a domicili, els serveis de telefonia, les botigues de roba, els automòbils, qualsevol eina de bricolatge, etcètera. Les companyies tradueixen aquestes millores en rapidesa d’entrega, en automatització, en qualitat, en bon tracte, en barator, en proximitat, en durabilitat, en varietat, en moda, en productes quilòmetre 0, o en un altre munt de valors que conjuguen.

Remuneració adequada

Aquestes millores o aquestes innovacions –reals o presumptes– deixen en evidència en molts casos la cara b del progrés. Està molt bé que les companyies ofereixin productes i serveis més nous i més atractius, i que redueixin costos i assoleixin millors beneficis. Però això seria fantàstic si es remuneressin adequadament tots els factors productius. Es poden modificar aquests factors, es poden substituir per d’altres, es pot innovar en les matèries primeres que els componen, es pot reinventar la cadena de valor. Però s’ha de continuar remunerant adequadament tots els factors productius. ¿Què passa? S’ofereixen més i millors serveis aeris als aeroports sense comptar que la satisfacció d’aquests serveis exigeix més personal, millors processos, formació més concreta i millors pràctiques. S’ofereixen més i millors serveis ferroviaris a l’estiu, però s’opera amb les mateixes plantilles de l’hivern. I podríem continuar així mostrant nombrosos casos d’aquesta cara b. Per exemple, les aplicacions d’enviament de paquets a domicili plantegen un servei nou i molt necessari. El que passa és que el model de negoci se sustenta sobre la base que una part dels factors productius, els ridersriders, precaritzin la seva feina, aportin el vehicle i es paguin els seus autònoms.

Notícies relacionades

Les aturades a Renfe obren un inici de vacances amb conflictes

Twitter era una cerveseria de Múnic

Si els models de negoci, tradicionals o digitals, no són capaços de finançar adequadament tots els factors productius, més que negocis, semblen enganyifes: és com un cotxe sense intermitents o llums, una camisa a mig tintar, un tren o un avió que sempre arriben tard. Tot i que siguin barats, són incomplets, són inservibles. Creixen les rendes del capital sobre les rendes del treball des de fa 20 anys i els governs mai veuen ni el moment ni la manera de revertir la tendència.

És clar que una vaga és desagradable per a qui la pateix, per a qui la fa i per a qui la convoca. És estèticament lletja. Però s’entén molt millor si s’emmarca en aquest escenari. “‘Oro parece...’".