IDEES
Les sales vs. les pel·lícules
EPA5556. CANNES (FRANCIA), 21/05/2019.- Fotograma del actor estadounidense Brad Pitt en una escena de la película Once Upon a Time in Hollywood (Érase una vez en Hollywood), del director estadounidense Quentin Tarantino. La cinta compite en la sección oficial de la 72º edición del Festival de Cine de Cannes (Francia). EFE/ Cannes Film Festival / Andrew Cooper FOTO CEDIDA/SOLO USO EDITORIAL/PROHIBIDA SU VENTA /
¿Podria ser que, de forma inconscient, hàgim decidit quines pel·lícules han de ser vistes al cine i quines es poden veure a casa? Plantejo el dubte arran de dues qüestions creuades. Una és la recepció a Espanya d’‘En los 90’ (2018), ‘La (des)educación de Cameron Post’ (2018) o ‘Súperempollonas’ (2019), tres bones pel·lícules independents que mereixien més bona resposta a taquilla. Una altra és l’àvida espera (ni tan sols boicotejada pels nous i estranys corrents d’antipatia cap a Quentin Tarantino) de l’estrena d’‘Hi havia una vegada a... Hollywood’, que arribarà al cine el 15 d’agost.
Està clar que cada espectador és un món, i cadascú decideix com i on veu les pel·lícules. Però, d’alguna manera, el canvi de conjuntura davant de l’esclat de les plataformes i, per extensió, la mutació dels hàbits de l’espectador semblen haver establert un ritual de visionament una mica excloent. La sala de cine (insisteixo, com en tot hi ha excepcions) s’ha convertit en l’espai idoni per disfrutar del cine en gran, entenent per cine en gran tant la nova de Tarantino com ‘Vengadores: Endgame’ (2019). Pel·lícules que, tot i que no s’assemblin, coincideixen en el fet que són espectacles colossals, són rebudes com esdeveniments i generen una idea de comunitat reunida entorn d’una cosa que coneix i admira. També sembla terreny abonat per gaudir de produccions, com determinats films de terror, que suggereixen que l’entreteniment serà més eficaç si s’experimenta en gran.
La meva sensació és que aquests nous hàbits, aquesta redefinició de la sala de cine, està diluint l’impacte de moltes pel·lícules de dimensions (no només pressupostàries) més modestes, fins i tot deixant-les fora de joc si no compten amb el suport d’una distribuïdora amb possibilitats per sobre de la mitjana. De la mateixa manera que, anys enrere, argumentàvem que no valia la pena anar al cine a veure una pel·lícula perquè era de videoclub (quin horror, i ens quedàvem tan amples), ara sembla que cada vegada que ens trobem una pel·lícula amb una mida o look que remet, per exemple, a un original de Netflix, la deixem a la nevera per mirar a casa més endavant.
