¿Qui pot matar un nen?

No és un món per als vells, com tampoc ho és, sobretot, per als nens. No ens deixem enganyar pel fantasma de la sobreprotecció infantil de les societats opulentes i suposadament desenvolupades. O per aquests pares que emboliquen els seus fills en cel·lofana, convençuts que així podran ser el que ells no van poder o van saber ser.

No. Els nens no són un tresor. No ho són perquè els pares ens els llancem al cap quan les coses no funcionen. No ho són perquè se’ls converteix en arma llancívola per fer mal a l’altre. No ho són perquè hi ha pares que els maten només per fer mal a la mare.

Quan hi ha violència masclista, les víctimes són les dones i els nens. Quan hi ha un bombardeig a Idlib (Síria), els més perjudicats són els civils i els nens. El mateix ocorre amb la fam al Iemen o amb la pobresa infantil a Europa.

Quan l’arterioescleròtica Unió Europea decideix fer-se la sueca amb l’‘Open Arms’, sembla que oblida que el barco de l’oenagé que Salvini vol il·legalitzar porta a bord una trentena de menors, gairebé tots no acompanyats, i diverses dones embarassades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan parlem dels ‘menes’ i els associem al problema –indiscutible– de seguretat en el qual estan immersos, ens oblidem del que realment vol dir l’acrònim: ‘menors no acompanyats’.  Són nens que s’han llançat al buit i s’han jugat la vida, deixant enrere els seus orígens i les seves famílies. I, no senyores i senyors, no ho van fer per delinquir. Són nens abans que immigrants, com va recordar recentment Save the Children.

Probablement només hi ha un paper més mullat que la Declaració dels Drets Humans, i és la Convenció dels Drets del Nen. Ens omplim la boca amb ells, però res més. Potser no passi com en ‘¿Quién puede matar a un niño?’ (Narciso Ibáñez Serrador, 1976), i no patim la sagnant venjança dels menors. Però la pregunta que planteja el títol de la pel·lícula té una desoladora resposta: molta gent.