Prendre el carrer sembla que està de moda

L’estiu funciona com a frontissa i es converteix en un moment de fer balanç. Ha sigut un any polític en tota regla. Eleccions aquí i allà, disputes per governs, debats. Però aquesta no és tota la política. En aquests últims mesos, la gent ha pres els carrers per polsar la realitat i torçar el destí activant la dimensió més interessant i transformadora de l’espai públic, la política.

Fa poc, en l’arc de Sant Martí del 28 de juny que celebra l’orgull LGTBI, es complien 50 anys de la rebel·lió de Stonewall a Nova York, el començament d’una lluita per conquestes civils i simbòliques. I, així, trans, bisexuals, lesbianes, gais, queers, intersexuals, asexuals, no-binaris i més recorden que encara diàriament reclamen i exerceixen als carrers el dret a la diversitat de la vida.

Davant la necessitat de continuar tenint un planeta, cada divendres, milers de joves van parar les seves classes i van sortir als carrers seguint l’exemple d’una nena activista del nord d’Europa. Aquesta joventut que carrega l’estigma de l’apatia i l’individualismeens crida amb esperança que no hi ha més temps, que el món en el qual viuran depèn que ara prenguem decisions dràstiques per salvar el nostre futur, el seu futur.

També, el gran 8 de març8 de març, que es barreja amb l’anterior i dibuixa el camí del que vindrà. Ens porta a la memòria el ‘Ni una menys’ d’altres anys i altres latituds, però que continua amb l’espontani ‘Jo et crec’ que cridava que érem germanes. Tan germanes d’aquí i d’allà que els mocadors verds des del sud d’Amèrica van recórrer el món recordant que el cos és nostre. Que la lliure decisió de qualsevol dona sempre ha d’estar recolzada per una política pública que, indistintament del sector social, garanteixi un avortament lliure i segur per a les que ho decideixin.

En totes aquestes imatges el cos apareix omnipresent. El cos que crida pel seu alliberamenti cridant i sent cos individual sumat a d’altres, es torna cos col·lectiu. I tot sense perdre la condició de fragilitat que el fa real i poderós alhora. Carregat de present, de resistència i de transformació.

Visibilitat i fortalesa

Posar el cos al carrer sempre ha tingut alguna cosa de revolucionari, es diu. És veritat que les manifestacions mouen l’opinió, es recullen en els mitjans i així s’impacta d’una manera o d’una altra. Però l’aspecte revolucionari dels cossos no és que moguin el debat, sinó que són la materialitat del debat en si mateixos. Deixem els conceptes i recuperem les vivències, aparquem l’argument i despleguem els motius. No és màgia, és només ocupar llocs que no tocaven, reservats per a aquells més legítims.

Notícies relacionades

Generació 8-M: parlen les més joves del moviment

Greta contra Donald

Aquesta alteració, aquest crit, aquesta festa, aquests colors i emocions fan de l’espai públic un lloc de cors subalterns. On el més important no és la visibilitat per als altres, sinó la visibilitat i la fortalesa de la trobada dels que allà sí que hi són. I, de vegades, en aquells moments, al prendre el carrer, les vides es polititzen, la ciutat es fa cossos, la democràcia es democratitza.

*Professors del Màster de Ciutat i Urbanisme de la UOC