El llenguatge de la misèria

Els factors ambientals vinculats a l’estiu (calor asfixiant, dificultat per agafar el son, massificació turística, els nens revoltosos a casa...) incideixen, sense cap dubte, en les tensions intra i interpersonals i, per tant, en l’agressivitat. Qui pot, s’agafa uns dies de festa, explora platges properes tot i que sigui a cop d’entrepà i taula de càmping o se’n va al poble a desconnectar amb els familiars que encara es mantenen en l’àmbit rural. Hi ha qui ni tan sols té accés a aquestes opcions més econòmiques, i la pressió de l’esgotament d’un any rere un altre sense sortida laboral, sense esperança, en una crisi que continua omnipresent a la rebotiga de les ciutats, es va acumulant. Una rebotiga a la qual no es mira però que, de tant en tant, reclama atenció com un nen rebel a l’escola.

Notícies relacionades

L'allau de baralles tensa la Barcelona més pobra

Batlle reconeix que Barcelona pateix «una crisi de seguretat»

Crida l’atenció el repunt agressiu en els últims mesosrepunt agressiu , que no deixa de ser una evidència d’aquesta realitat paral·lela que conviu amb les terrasses, museus i creuers. Barcelona també té aquesta misèria. I no és un vestigi d’èpoques passades del barri xino, de quinquis i barriades barraquistes, en absolut aquest univers paral·lel mai ha deixat d’existir, més o menys controlat, més o menys apaivagat. Ja no. La marginalitat transnacional de baixa estopa busca la supervivència en una societat que no permet la integració del marginal. Mal que ens pesi, mal que se’ns ompli la boca, o millor dit, els ‘tips’ i les xarxes amb missatges de solidaritat i comprensió, la realitat és una altra. Continuem mirant a un altre costat i així, si no ho veiem, sembla que no existeix. Com estruços urbanites. Fins que el llegat d’aquesta misèria latent, d’aquesta precarietat que conviu amb avingudes llustroses de comerços de luxe es rebel·la i ens cou. Llavors sí, llavors reclamacions ciutadanes per una inseguretat de la qual sempre ha sigut conscient el ciutadà de metre i autobús, no de taxi, de xofer o d’aparcament a la feina.

La tensió es palpa entre els que no tenen res a perdre. Són els que reaccionen generant conflictes sota l’estigma d’aquesta agressivitat latent que sempre ha estat present, apaivagada per un consumisme només de boca que semblava igualar-nos a tots en una classe mitjana tan dispar com els pisos d’un gratacel. La necessitat, la de debò, la del no menjar, la de dormir al carrer i enganyar l’estómac (i el cap) amb litres d’alcohol barat, la de no tenir esperances per un demà que s’albira fins i tot pitjor que el present, és el caldo de cultiu en què ha ressorgit aquest lumpenproletariat amb uns condicionants similars als de principis dels 80: un desastrós sistema educatiu, increment de l’atur o feines precàries, i fins i tot unrepunt en el consum de substàncies com l’heroïna. Un cop més, sembla que no mirem enrere en la història, ni tan sols en la recent, fins que no salten, com ara, les primeres veus d’alarma amb delictes amb arma blanca fora de les zones marginals i, de sobte, ens esquitxen. I ens en fem conscients. I tenim por. I exigim més seguretat.