Les pel·lícules i el soroll

Mai m’hauria imaginat que diria una cosa així, però, si tens la sort de no poder veure de moment ‘Érase una vez... en Hollywood’ (2019), t’envejo. En part per la meva professió, m’he acostumat a viure amb el soroll en línia que acompanya les estrenes més rellevants, tant en cines com en plataformes. No només m’hi he acostumat, sinó que d’una manera (gairebé masoquista) moltes vegades disfruto d’aquest soroll... i ingènuament pensava que li passava a tothom. Aclareixo que parlo de soroll, de balbotejos inconsistents, de rum-rum de fons sobre pel·lícules o sèries. No d’informacions curoses o opinions consistents que, al marge de si les comparteixo o no, sempre seran ben rebudes.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Com cada estiu, aquests dies he recuperat diverses coses, més o menys recents, que no vaig poder veure en el seu moment. O que no vaig veure per això, perquè el soroll va aixecar un mur entre nosaltres i vaig optar per deixar-les per més endavant. Però fins aquest any no havia sigut tan conscient (perquè fins ara no havia sigut tan clar) de fins a quin punt vivim condicionats pel soroll de fons, de fins a quin punt determina com rebem les pel·lícules, de fins a quin punt ens predisposa a favor o en contra seu. Me n’he adonat al recuperar sèries i pel·lícules un temps després de la seva estrena. No gaire temps després, ja que el soroll entorn de les novetats és tan eixordador com passatger. Alliberades del soroll i la fúria del moment, moltes d’aquestes propostes es posen soles al seu lloc. Es defensen amb una força inesperada. Són un milió de vegades més interessants (o de maneres inesperades) i sorprenents del que es va dir en el seu moment.

Sé que, per sort, encara queden molts espectadors capaços de relativitzar el brunzit o, directament, abstreure-se’n i arribar a les pel·lícules amb la mirada clara. Però també sé que no soc l’única que sospita que li fem massa cas. Començava aquesta columna amb l’acabada d’estrenar pel·lícula de Quentin Tarantino. Tant de bo siguin molts els espectadors que arribin a ‘Érase una vez... en Hollywood’ sense haver de travessar abans l’embolic de comentaris absurds i tramposos que s’han fet sobre aquest film.