MIRADOR
Fulgor i fallida de la Crida
L'únic que s'ha complert són les pors recollides en la ponència política escrita per Jordi Sànchez
zentauroepp46719073 barcelona 26 01 2019 pol tica el president p190126201226 /
La Crida Nacional per la República ha complert dos anys i fins i tot Carles Puigdemont tindrà consciència que el seu moviment polític està en fallida. El fulgor del manifest fundacional va durar poc. Els 60.000 adherits inicials es van quedar en 10.000 en el congrés celebrat sis mesos després a Manresa i, ara mateix, aquella organització que havia de ser model de radicalitat democràtica, transversalitat ideològica i transparència interna, en la qual militarien a títol individual tots els independentistes que creguessin que la república catalana està decidida (l’1-O), ratificada (el 27-O pel Parlament) i validada (el 21-D), perd força. ERC va despatxar l’aspiració cesarista de Puigdemont amb una sola frase: estem a favor que el centredreta independentista s’organitzi amb molta gent exconvergent i algun comunista. Els dirigents del projecte van fer la resta.
La intencionalitat de l’operació era cristal·lina. El manifest va aparèixer a pocs dies de la defenestració de Marta Pascal per part dels partidaris de Puigdemont al PDECat; tot semblava indicar que la renovació de CDC imposada pel 3% quedaria engolida per la resplendor de la Crida. Però no. La Crida ha perdut el temps a partir d’un discurs confús i una estructura de dibuix poc eficient: el president-impulsor a Brussel·les, el president operatiu empresonat sense pietat i el secretari general deambulant sense pes polític d’un costat a l’altre.
L’únic que s’ha complert escrupolosament són les pors recollides en la ponència política escrita per Jordi Sànchez: ni unitat, ni confluències electorals, ni pactes per guanyar Barcelona, fins i tot s’ha materialitzat la temuda banalització de la desobediència, protagonitzada pel mateix presidentTorra i el seu joc de pancartes.
El gran beneficiat d’aquesta fallida podria ser Artur Mas i, de retruc, el PDECat amb la seva marca electoral JxCat. El mèrit d’aquesta coincidència correspon al general Patton, o sigui, a David Madí, que sap com es guanya temps en benefici d’un pla (ell sempre en té un); tot li va venir rodat, ja que Puigdemont li va delegar l’organització de la Crida, mà a mà amb Sànchez, cosa que els va permetre reviure la seva col·laboració en l’altra Crida, la de Solidaritat, dels anys vuitanta.
La meitat del govern de la direcció política de la Crida va quedar format per càrrecs institucionals, que havien d’executar l’estratègia fixada per l’assemblea sota control del consell de representants, un òrgan de 204 membres amb aspiracions de parlament. Així s’explica que la nova fórmula d’organització política no assolís mai velocitat de creuer, una cosa similar a l’ocorregut amb el Consell de la República.
L’únic aliat objectiu de la Crida és l’ANC. L’entitat, fidel a la seva desconfiança fundacional respecte dels partits clàssics, pot desgastar ERC i el PDECat als ulls dels independentistes més ortodoxos. No obstant, el retorn de Mas, si es produeix, no passa per aquesta ortodòxia, sinó tot el contrari, per debilitar-la.
