ANÀLISI
Europa naufragada
Urgeix una política d'immigració i asil comú que neutralitzi els ultres
zentauroepp49490838 the open arms vessel with 107 migrants on board is anchored 190819191113 /
Són especialment cruels les dates en les quals l’‘Open Arms’ viu el pitjor malson, enmig de les vacances d’estiu. Les mateixes aigües que són un paradís per al descans de milions d’europeus són també un autèntic infern per a 107 éssers humans desesperats, ignorats i marejats per uns líders que no saben com treure-se’ls de sobre, com si el més elemental sentit d’humanitat admetés qualsevol matís; com si la pròspera Europa que viu avui en pau i llibertat no recordés que és filla de guerres i misèries similars a les que han viscut els passatgers de l’‘Open Arms’.
Amb més o menys fortuna a la seva acció, el Govern espanyol ha acudit al rescat, malgrat la distància a la qual es troba el vaixell, a un pas d’Itàlia i dos de Malta. També ho fan els cinc països que al costat d’Espanya han acordat acollir els immigrants, però ¿què hi ha de la improvisació, la penosa imatge per a Europa que transmet aquest episodi, el risc que passi una tragèdia, la innecessària tortura psicològica que pateixen aquestes víctimes o la impunitat (i cap vergonya) amb què un ministre ultra, Salvini, actua en ple segle XXI?
És insostenible l’absència de la Unió Europea, com si aquest episodi fos nou, com si no s’hagués de tornar a repetir, com si la regió amb la més envejable qualitat de vida del món no existís, d’esquenes –literalment, en aquest cas– a una de les regions més pobres i poblades del món.
Les diferències han augmentat
Explica l’economista Branko Milanovic que en l’actualitat el PIB per càpita d’Europa Occidental s’acosta als 40.000 dòlars enfront dels 3.500 de l’Àfrica subsahariana (11 vegades menys). El 1970 era set vegades menor. El 1980, l’esmentada regió europea tenia més habitants que l’Àfrica Subsahariana. Avui, aquesta multiplica per 2,5 la població d’Europa Occidental. La distància entre les dues costes del Mediterrani no ha canviat. Si bé han minvat perquè la globalització facilita el contacte, les diferències han augmentat.
Els fluxos del sud cap al nord incrementen, inevitablement, encara que no agradi als líders europeus, que no saben com abordar aquest delicat assumpte. Aquesta “maledicció dels rics”, com la bateja Milanovic, està creant monstres polítics que exploten el descontrol i les pors legítimes de molts europeus (seria ingenu ignorar les ansietats que produeix aquest fenomen, que pren combustió fàcilment amb unes societats cada cop més desiguals i unes vides laborals cada vegada més inestables).
Allà hi ha Salvini, sense escrúpols, però amb molts vots. I no és precisament l’únic. Espanya s’ha quedat aliena als discursos d’extrema dreta, però ara viu contagiada. Vox ha entrat al Parlament i Ciutadans assaja la pesca de vots burxant en els instints més primaris (¿com explicar, si no, el silenci dels seus dirigents davant de les barbaritats de Marcos de Quinto, el nostre petit Trump ibèric?). Urgeix una política d’immigració i asil comú que neutralitzi els ultres i posi fi al naufragi d’Europa.
