Empassa-te-la, tu, servilot

Passa l’agost, com si no passés res, amb tot el que està passant. No puc donar-li la raó a Ciutadans que el que passa a l’agost no existeix. Una versió del que deien els amanuenses medievals, 'graeca non leguntur' (el que està en grec no es llegeix) per justificar la fuga del seu Albert Rivera. No, és una irresponsabilitat de tots plegats deixar passar l’agost, per molt que ens fem el grec. 

Ha passat i molt, sobretot el temps. Temps estèril per a la paraula i el diàleg. Tant que alguns s’entossudeixen a donar-li la volta a la Constitució i buscar-li al Rei un paper, via article 99, que de cap manera procedeix. El camp a través polític sempre està a la bona de Déu. 

La nova dreta, no obstant, no descansa, mentre l’autoanomenada esquerra fa la migdiada de manera irresponsable. La nova dreta, a escala mundial, continua amb el seu programa, un programa que supera amb escreix i jivaritza el discurs de la dreta extremista. Tot plegat sembla una reedició dels Manuals de l’Escola de les Amèriques. Sense complexos, crispació, crisi –econòmica o del que sigui–, incendis, inseguretat ciutadana, tot s’hi val amb l’objectiu de crear l’ambient propici.

A Espanya, la coalició de l’oposició es manté ferma. Només petits escarafalls, però un objectiu clar: que no governi ningú que no siguin ells o el caos.

Així doncs, Podem planteja una nova proposta, situada en el moment de la ruptura. Els segons de Pedro Sánchez han respost que la coalició ja no és viable. Certament, llegides les quatre opcions, no se m’acudeixen raons poderoses per no arribar a un acord de coalició positiva, davant la infrangible coalició negativa de les dretes.

Queda a l’aire allò de sempre, l’agost ni s’hi ha notat: desconfiança i Catalunya. No em crec que un acord amb les dretes, que han fet de Catalunya la seva raó de ser, i de negar als discrepants el poder ser, garanteixi millor els interessos de l’Estat davant el que pugui venir. Així estan les coses.

Les paraules emmalalteixen

Pablo Iglesias ha dirigit a les seves bases tota la informació, insistint que no acceptaran la "caixa o faixa" socialista. És curiós com les paraules o emmalalteixen o fins i tot canvien de sentit. En el seu origen, la caixa o faixa la dirigien els liberals a la seva oposició absolutista. Aquí, un Govern que pretén ser absolutament socialista ho dirigeix a qui únicament li pot garantir un Govern estable i plural.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Arribat a aquest punt, ressonen les paraules de Juan Belmonte, el meu paisà, en la ploma de Manuel Chaves Nogales, també del meu barri. Quan Juan va prendre l’alternativa a Madrid, explica que va ser una corrida accidentadíssima: "La gent havia anat a la plaça amb la il·lusió de veure’m... cap dels toros els semblava bastant... En van sortir fins a 11. En van fer fora un perquè era manso; un altre perquè era petit, i un altre perquè era gran...". En fi, que, com va dir un altre de la seva estirp, Rafael, 'el Gallo': "El que no 'pué' ser, no 'pué' ser i, además, es imposible". 

Que ens ho expliquin Sánchez i Iglesias perquè si no, tornaran a les ‘capeas’ i molts de nosaltres perdrem l’afició.