¿Renda bàsica universal o renda garantida?

Els debats entorn de la garantia d’ingressos han guanyat presència en els últims temps. Una bona notícia, sens dubte, que potser ens permetrà qüestionar l’actual redistribució de la riquesa o fins i tot reivindicar la dignitat humana establint les condicions necessàries per desenvolupar un projecte vital. És evident que hem de parlar d’ingressos per acostar-nos a un escenari de justícia i no de caritat.

En el marc d’aquest debat destaquen dues propostes que semblen emparentades, però que, en realitat, no tenen tanta relació entre si: renda bàsica universal i renda garantida. La primera és un ingrés universal que es concep com a dret de ciutadania i es percep pel fet d’existir, sense distincions. No comporta cap contraprestació ni està condicionada. És, com s’afirma des de la Xarxa Renda Bàsica, una eina d’apoderament vertebrada entorn de la idea de llibertat. Ens ubica, per tant, davant d’un model de societat radicalment diferent; entre altres raons perquè desvincular els ingressos de l’ocupació és revolucionari i comporta repensar la nostra identitat i la nostra participació en la vida comunitària. Redibuixa els escenaris de poder atorgant autonomia i capacitat de decisió a les persones i pot contribuir a la lluita contra la pobresa des d’un paradigma més transformador, menys assistencialista.

Quant a la renda garantida, es tracta d’un subsidi condicionat amb criteris aparentment més flexibles que les anomenades rendes mínimes d’inserció. A Catalunya es va aprovar fa gairebé dos anys. No és universal i inclou un tram no condicionat (garantit) i un altre de vinculat a un pla de treball (complement d’inserció). 

Transformar el model social

Més enllà del seu procés d’implementació, francament millorable, l’avenç cap a una renda garantida es va celebrar com una gran fita aconseguida en el marc de les polítiques socials. I ho va ser. Pel seu caràcter de dret subjectiu, no vinculat a disponibilitat pressupostària, que posava en el centre la necessitat d’oferir possibilitats reals a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica mitjançant un ingrés estable.

Ara bé, des de l’acció social hem d’anar més enllà i preguntar-nos si aquesta aproximació contribueix efectivament a transformar el nostre model social; si impulsa les nostres actuacions cap a un paradigma menys fiscalitzador i més possibilista. I per moltes raons hem de dir que és clarament insuficient. En primer lloc perquè no aconsegueix trencar amb els circuits de control, els efectes generadors d’identitat i estigma al voltant

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

de la prestació, i la circulació per espais paral·lels. Circuits que pateixen sobretot els “usuaris”, però que generen també efectes negatius en el col·lectiu de professionals, que afortunadament manté unes altres expectatives sobre la seva funció social.

És, per tant, el moment d’afrontar aquest debat rellegint les possibilitats de promoció social des d’altres espais que no passin necessàriament per l’ocupació, sinó que permetin altres modalitats d’inserció social i comunitària. Al final, recordin Daniel Blake: “Soc un ciutadà, ni més ni menys”.