Bellesa transcendental

La traça del vaixell que du el viatger des d’Atenes a Creta, una catifa d’escuma i soroll que és monòtona, constant, hipnòtica, fa pensar en el trajecte que va haver de recórrer Rea, mare dels fills de Cronos, per fugir de la ràbia del seu marit, que els va matar tots. Mira de salvar-ne almenys un. Un cop a Creta, al mont Ida, “va portar al món un nen d’una bellesa transcendental: li va posar Zeus”. El viatger llegeix aquest fragment de 'Mites', d’Stephen Fry (que aviat publicarà Ara Llibres), just quan s’intueix, al fons, aquest pic que s’eleva al bell mig de l’illa. La impressió és fenomenal. Sembla ben bé que déus i titans hagin existit en aquest paratge que és a l’origen de tot el que sabem, de tots els odis i les venjances, de tots els amors i els plaers. Aquesta és l’escuma de l’Egeu que va néixer de la castració d’Urà, “grans rastres de semen, com les cintes d’un estel”.

'Mites' és això i molt més. Aquesta delícia literària ens ensenya amb humor el concepte bàsic que cal retenir de la mitologia grega. La continuïtat d’una història fascinant que ens explica a nosaltres mateixos en un món on el poder i la feblesa conviuen en equilibri. Un món de cuirasses i pells nues. cuirasses i pells nues.