Cuidar els que cuiden

La vulnerabilitat queimplica ser dependentsés inherent a la condició humana. Tots necessitem en un moment o altre de les nostres vides que ens cuidin, en particular quan som petits o molt grans o a l’estar malalts, ¿i qui ho fa? Per regla general, dones, tot i que també hi ha alguns homes, que són mà d’obra barata o fins i tot gratuïta.

Són sovint els grans oblidats de la societat, perquè malgrat que en una mesura o una altra ens preocupem per les persones dependents, ¿qui es preocupa per aquells que les cuiden? Una feina queni tan sols és considerada feina, i quan ho és, els salaris són baixos, els drets laborals pràcticament nuls i el reconeixement social inexistent. Resulta molt simptomàtic que la nostra societat valori i pagui més a aquells que «s’ocupen» d’ordinadors i màquines, amb tot el respecte per a aquestes professions, que als que s’encarreguen de persones.

¿Com mantenir jornades laborals incompatibles amb la vida personal i familiar si no fos per qui es cuida de les persones dependents, cuina i neteja? Si la feina de l’atenció a persones fos remunerada, significaria ni més ni menys que el 53% del PIB de l’Estat espanyol.

Avui el sistema té un altre problema: cada vegada hi ha menys dones disposades a fer aquesta feina. Les mestresses de casa de sempre, en la mesura que s’han incorporat en el mercat laboral, són moltes menys que abans, mentre que la dependència, en concret associada a la vellesa, ha augmentat i ho continuarà fent a causa de la tendència demogràfica. Es calcula que el 2050 la demanda d’atencions creixerà un 50%, el 47% del qual en el segment de persones grans.

Llavors, ¿qui ens cuidarà? Això deriva en un problema de gran magnitud. Vet aquí la crisi de l’atenció a les persones. Davant de la deixadesa de l’Estat, la poca implicació masculina i els alts preus de les empreses del sector, quan les dones no han pogut més s’ha optat perexternalitzar la seva feina en terceres persones. Així ho han fet les famílies amb rendes mitjanes i altes, que ho poden costejar, deixant la feina de l’atenció en mans d’una legió de cuidadores ‘low cost’, moltes immigrants.

Notícies relacionades

Cuidadors sense parar

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Les tasques de reproducció s’han concentrat en uns determinats sectors socials, ètnics i de gènere, a la cua de l’escala sociolaboral. Alhora, aquelles famílies amb rendes més baixes, davant de la falta d’ajuts públics, han hagut de respondre a aquesta necessitat en el si de la llar, amb les seves dones. Una dinàmica que ha generatun augment de les desigualtats de classe. Davant d’aquesta realitat, l’Estat se n’ha rentat les mans, i el desmantellament de la ja limitada llei de dependència via contrareforma, el 2012, n’és una mostra.

La necessitat d’un model d’organització social que col·loqui l’atenció a les persones al centre, les valori, les faci visibles i assenyali que són responsabilitat de tots, amb una imprescindible implicació de l’Estat, és imperiosa. Ser cuidat i cuidar és un dret i un deure en una societat que situï en un lloc prioritari la vulnerabilitat de la vida. Sense oblidar cuidar els que cuiden.