El pare que viu de Neymar

De tant en tant, ens horroritzem amb algunes notícies com aquesta: "Uns pares perden la custòdia de dos dels seus fills per humiliar-los a Youtube Certament, és un escàndol que uns progenitors es dediquin a maltractar els seus fills per aconseguir uns ‘likes’ en una xarxa social i guanyar-se uns diners gràcies al morbo i la crueltat dels usuaris. No és un fenomen nou. La literatura i el cine ens adverteixen que, històricament, sempre hi ha hagut casos aïllats d’utilització de menors per aconseguir diners fàcils o per sortir de conflictes. Encara ens ressona el cas dels pares de Nadia Nerea, que van utilitzar durant anys la malaltia de la seva filla per estafar centenars de persones benintencionades a les quals van cisar ni més ni menys que 400.000 euros passejant la seva filla pels platós de televisió. En general, donem per fet que des de la Declaració Universal dels Drets Humans i la creació de l’Unicef (el logo del qual va lluir el Barça a la samarreta), l’explotació infantil és una pràctica a erradicar. Tot i així, organitzacions com ara Save the Children ens recorden permanentment que importants multinacionals occidentals basen els seus beneficis en el treball –en realitat explotació– infantil als països pobres.

Hi ha formes més subtils i que ens provoquen menys horror. Tots coneixem en el nostre entorn casos de pares i mares que pressionen de manera desmesurada els seus fills i filles perquè destaquin en algun esport o en alguna pràctica artística. Fins i tot a plena llum de la televisió en aquests programes de presumpta captació de talent. En alguns casos, aquesta pressió es converteix en malaltissa amb conseqüències greus per a la salut mental, i en alguns casos física, dels seus fills. Ningú hi diu res. Alguns s’amaguen rere el legítim desig de donar una vida millor als seus fills. D’altres intuïm que ho fan per superar les seves pròpies frustracions. Però n’hi ha que simplement i planerament tracten d’enriquir-se amb el talent dels menors. Els pares de Neymar, per exemple, van crear una societat, de la qual són accionistes al 50%, per gestionar els drets del seu fill tres anys abans que fos professional i major d’edat. Una empresa a la qual li convé comprar-los i vendre’ls com més vegades millor, com ha explicat el gran Emilio Pérez de Rozas. Els és igual si és al Barça o a La casa de papel. Si ho fessin a Youtube, seria un escàndol. Però el Barça ésMés que un club. O ja no.