Tradicions inventades

Un dels mites franquistes que la seva historiografia es va encarregar d’apuntalar durant dècades és el que presenta el Generalísimo com un estadista imparcial que va aconseguir evitar l’entrada d’Espanya a la segona guerra mundial. No obstant, l’“hàbil prudència” de Franco que Ángel Viñas analitza a 'Sobornos. De cómo Churchill y March compraron a los generales de Franco' (Crítica), resulten escasses les dosis d’estratègia enginyosa i nombroses lesd’adaptació a un entorn marcat per la importància desigual que l’entrada d’Espanya en el conflicte va tenir per a Alemanya i la Gran Bretanya. Una neutralitat forjada a cop de talonari.

I és que malgrat l’ambigüitat demostrada durant els primers anys de guerra, amb la victòria aliada a Europa presidint l’horitzó, el règim franquista es va afanyar a canviar la pell amb l’únic objectiu de sobreviure a l’ocàs d’un feixisme internacional que anys abans servís amb safata a Franco la seva victòria a Espanya. La propaganda va fer efecte, i amb el recolzament de l’Església catòlica, el franquisme va aconseguir blindar la imatge del Caudillo com a garant del catolicisme, la tradició espanyola i la lluita anticomunista al sud-oest europeu. La democràcia orgànica i catòlica espanyola no tenia res a veure amb el feixisme, va declarar Franco a l’agència United Press el novembre de 1944. 

Però fins al 1945, Franco i el seu règim no van ser l’excepció en un continent dominat per sistemes polítics feixistes, totalitaris i autoritaris. No obstant, la derrota de l’Eix va imposar, a banda d’un canvi en la imatge exterior de l’Espanya franquista, un nou relat intern del conflicte mundial en què el record dels gairebé 48.000 espanyols que van combatre al front de l’Est resultava incòmode. De fet, tal com va apuntar Xosé M. Núñez Seixas a ‘Camarada de invierno’ (Crítica), a partir de 1944, la premsa falangista va presentar els membres de la División Azul com a lluitadors anticomunistes que no tenien res en contra del poble rus o a favor dels alemanys. 

El règim canviava, i en la seva adaptació al nou entorn internacional va silenciar els divisionaris, mentre continuava ignorant els que, després de ser vençuts pel feixisme internacional a la guerra civil, van aconseguir derrotar-lo a Europa. Milers d’espanyols van formar part del contingent antifeixista transnacional que en territori francès van combatre l’ocupant alemany i els seus socis entre 1939 i 1945. Ho van fer incorporats a les files de la legió estrangera, els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers i les companyies de treballadors estrangers abans del 16 de juny de 1940. I als Cossos Francs de l’Àfrica (CFA), les Forces Franceses Lliures (FFL) i les files de la resistència interior després de l’armistici. A tots aquests el franquisme i la seva historiografia no els va reservar cap lloc en la construcció de la neutralitat espanyola, únicament silenci. Quaranta anys de silenci, mentre que al nord del Pirineu van ser ‘Los olvidados’ (Ruedo Ibérico), com els va batejar Antonio Vilanova. 

Oblit doble

Entre els múltiples factors responsables d’aquest oblit doble destaquen, en primer lloc la manera en què França va escriure la seva històriadesprés del conflicte al caliu del mite de la resistència, remarcant la importància dels francesos en el seu propi alliberament i excloent-ne les dones, els estrangers i els soldats colonials. Una faula que durant la postguerra mundial va aconseguir consolidar un relat útil i perillós que va facilitar als francesos la superació del trauma provocat per la derrota del juny de 1940, la lectura complexa dels anys d’ocupació i la reactivació de la identitat nacional, fent prevaler la imatge d’un consens nacional ampli enfrontat a l’ocupant, ja fos després d’un partit d’avantguarda –el PCF– o un líder carismàtic, De Gaulle.

En segon lloc, la forma en què 40 anys de dictadura a Espanya van condicionar la recuperació de la història i la memòria dels espanyols que es van oposar al feixisme a Europa. I finalment la manera en què els mecanismes d’ocultació i les construccions positives s’han combinat per condicionar l’estudi de la participació espanyola en la resistència a França, endinsant-se en la pobresa d’una historiografia que durant anys ha acusat un elevat grau de contaminació afavorit per la preeminència del testimoni i la força del mite. 

L’esmentada primacia, lluny de corregir-se en democràcia, ha continuat alimentant els últims 15 anys les llegendes, els homenatges oportuns i una indústria cultural preeminent que darrere d’un halo d’heroïcitat masculina –el paradigma del qual resideix en l’alliberament de París a càrrec de 'la Nueve' – amaga la història de milers de dones i homes fugits d’Espanya que van arriscar les seves vides lluitant per la llibertat a Europa.

L’alliberament de París

Un relat còmode i estètic per al qual les muntanyes de l’Ariège o la sorra del desert libi no resulten tan atractives com les llambordes parisenques; tal com demostren els 140 caràcters que el Ministeri de Justícia va dedicar fa uns dies a recordar “el paper crucial que Espanya va tenir en l’alliberament de París”. I és que, tal com va recordar José Álvarez Junco a ‘Dioses útiles’ (Galaxia Gutemberg) la història està carregada de mites, tot i que en moltes ocasions no aconseguim trobar les proves que els sustenten. Són visions deformades del passat que contribueixen a estructurar un relat popular sobre determinats fets que poc o gens s’assembla al que produeix l’anàlisi de les fonts i del context històric del qual procedeixen.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

En definitiva, “tradicions inventades” (Eric J. Hobsbawm) que en el cas que ens ocupa van resultar determinants a l’hora de construir el mite de la neutralitat espanyola, silenciar la memòria divisionària i reconstruir 'a la carta' el compromís antifeixista espanyol durant la segona guerra mundial.

Professor i investigador de la Universitat de Saragossa.