La de los colmillos rojo brillante
undefined44898920 topshot a woman dressed as a character from the novel turn180904190626 /
Per a qui no visqui pendent d’aquestes coses, la setmana que ve es produirà un esdeveniment editorial interplanetari: surt a la venda ‘Los testamentos’, la continuació d’‘El cuento de la criada’, de Margaret Atwood. Els fans de l’obra, cada vegada més nombrosos després del trasllat a la ficció televisiva, podran recuperar el món de Gilead, explicat en aquesta ocasió a través de tres veus narradores femenines.
‘El cuento de la criada’ ressona i es propaga en una cambra d’eco probablement per coincidències amb el nostre present. D’això ja se n’ha parlat moltíssim. Donald Trump separa nens dels seus pares a la frontera. Es debaten els drets reproductius de les dones a tot el món. Lloat sigui el fruit. Involució.
En Margaret Atwood no existeix l’estupidesa de no voler tenir personatges femenins malignes, poc virtuosos o edificants
Caldrà veure què passa amb aquestes tres narradores. Potser recorden a una altra novel·la d’Atwood, la meva preferida: ‘La novia ladrona’. Parafrasejant una cançó infantil en la qual hi ha un home que roba una nòvia de la seva pròpia família, Atwood construeix una història coral de tres dones de mitjana edat (la Charis, la Roz i la Tony) que recorden com una dona –¡una altra!–, la Zenia, la de cabellera negra i ulls violetes, els va robar el marit. A les tres. Una darrere l’altra. Ara la lladre és la nòvia. La que fa una mossegada mortal directa al cor.
A ‘La novia ladrona’ la feminitat es desplega davant dels nostres ulls amb totes les contradiccions, amb un malson recurrent: n’hi ha una altra que t’ho arrabassa tot. I després de treure-te'l, l’apallissa i li escup, només perquè ho pot fer. Només perquè és capaç de fer-ho. La Zenia és dolenta. Dolentíssima. És tan dolenta que, en aquesta novel·la, la seva història no es podia acabar allà. Atwood la recupera, vint anys després, a la seva col·lecció de contes ‘Nueve cuentos malvados’, amb el títol ‘Sueño con Zenia, la de los colmillos rojo brillante’. No revelaré què li passa al personatge, però diguem que en la literatura d’Atwood no falta de res. Per sort, no inclou l’estupidesa de no voler tenir personatges femenins malignes, poc virtuosos o edificants. Al cap i a la fi, qui vulgui edificar, que es dediqui a l’arquitectura.
