Setmana Cantona

Quan va rebre el premi honorífic de la UEFA, Eric Cantona va pronunciar un discurs atípic, un breu parlament que mai ningú no havia escoltat en aquella fira de les vanitats. Les cares dels presentadors, del president i dels principals convidats, incrèduls i estupefactes, no podien amagar la sorpresa, perquè el que és habitual, en aquests casos, és agrair l’honor, cantar una glossa del futbol i marxar amb el trofeu cap a casa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cantona, no. Va citar Gloucester, el noble cec, amic del rei Lear, també traït pels més propers, víctima dels odis i les rancúnies. Savi, en la maduresa de qui no creu en el futur. Va dir que som, per als déus, el mateix que són les mosques per als més petits. Juguen amb nosaltres i ens maten per diversió. Serem immortals, perquè la ciència s’acostarà als límits, però ens destrossarem, perquè som humans. Sense límits. Aquest és el joc.

Va ser un missatge profètic, perquè descrivia i denunciava el present. Dies després, va inaugurar a Argelers un estadi que du el seu nom. Va rememorar el passat (els avis, sotmesos a la ignomínia del camp de refugiats) i la necessitat de no oblidar-lo, de retenir-lo per ser més forts. Una setmana, dues lliçons.