Enfortir-nos a les urnes o enganyar-nos a Matrix

Aviat l’independentisme haurà de prendre decisions claus davant d’escenaris aliens a la seva capacitat d’intervenció. Efectivament,  l’èxit o el fracàs de Pedro Sánchez  a conformar un govern de coalició o programàtic amb Unidas-Podemos no depèn d’Esquerra ni de Junts per Catalunya. A més, el debat del bloqueig ha quedat superat, tant pel fet que des del republicanisme es va deixar clar es va deixar clar en boca de Gabriel Rufián el perquè de l’abstenció com pel progressiu decantament dels nacionalistes cap al diàleg després del campi qui pugui d’opinions entre els diferents actors de Junts per Catalunya (presos, 'pdcats' i puigdemontistes). Res no es pot fer tampoc pel que fa a la possible inhabilitació del president arran de la pancarta al balcó de la Generalitat ni davant la sentència del Suprem, de la qual es desconeix el calendari i la intensitat d’escarment.

Veure-les venir, però, no equival a passivitat; al contrari, exigeix determinació. Perquè les dificultats internes són evidents. Primer, les que planteja el PSC, legítimes però carregades de contradiccions, en  afirmar que no negociarà amb l’independentisme si abans no es renuncia a la desobediència. Plantejament maximalista que només posa sorra als coixinets, d'igual manera que els rodaments també grinyolarien si ERC afirmés que no dialogarà amb Sánchez fins que no accepti, d’entrada, el referèndum d’autodeterminació. I, altrament, les CUP i En Comú Podem no semblen disposats a ponderar la intensitat en la crítica, com ha quedat palès amb la llei ‘anti-Florentino’ d’Aragonès de contractació pública que impedia l’acaparament de les adjudicacions per part de les empreses tauró i impedint la tramitació del decret llei Capella per ponderar el preu dels lloguers a través del codi civil català.

La fractura emocional

Mentre, la repressió continuarà contaminant-ho tot. D’igual manera que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 comportà que les mateixes persones que havien anat a votar ‘sí’ a l’‘Estatutet’ ribotejat per Alfonso Guerra al cap de quatre dies es manifestessin per la independència, els anys de presó faran créixer la fractura emocional entre bona part de Catalunya i el Regne d’Espanya i determinarà el comportament de les institucions. Vet aquí el mal negoci de qui per preservar la unitat d’Espanya negà el diàleg en 2014 quan Rovira-Turull-Herrera es presentaren al Congrés a demanar la celebració d’un referèndum i després s'abonaren a la repressió abans que no aconseguir el consentiment del catalans.

 

Però ni el Govern té prou capacitat per afrontar sol el repte titànic que exigeix una resolució democràtica del conflicte ni la resta d’actors polítics catalanistes poden defugir assumir les responsabilitats de lideratge compartit que els pertoca (cas de les independentistes CUP i els autodeterministes comuns) o mantenir-se encastellats en el no reconeixement de la imprescindibilitat d’establir una mesa de negociació basada en el principi de realitat (cas dels socialistes).

I com que al cap i a la fi en les societats democràtiques les crisis es metabolitzen a través de les urnes, és evident que com abans Esquerra i JxCat consensuïn convocar la ciutadania a votar, abans els ciutadans es podran empoderar. D’això es tracta, d’empoderament. Dit en altres paraules, si la sentència del Suprem obligarà a qualsevol ciutadà a reflexionar sobre l’absurditat de la repressió i sobre quina ha de ser la seva resposta mobilitzadora, quin sentit té que a aquesta mateixa persona se li impedeixi, alhora i en paral·lel, traslladar a les urnes el producte de la seva reflexió?

La voluntat majoritària a Catalunya

Es preguntava la dirigent nacionalista Míriam Nogueras què es podria fer després d’unes eleccions convocades arran de la sentència que no es pogués fer ara. Pregunta retòrica perquè en coneix la resposta: la catarsi de les urnes a redós de la sentència (i una probable superació del 50% de vots independentistes) hauria de possibilitar un Govern que reunís les quatre forces polítiques (Junts, Comuns, CUP i ERC) que representen la voluntat majoritària existent a Catalunya, és a dir la favorable a un referèndum per tal de fer possible una negociació amb l’Estat. I de retruc, doncs, una crida a la responsabilitat col·laborativa del PSC.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

I dues conclusions: si el futur Govern espanyol no assumeix la necessitat de dialogar sobre el referèndum, haurà de mantenir-se en l’exercici de la repressió, la qual cosa és sinònim de derrota, perquè la democràcia restarà sota mínims. D'igual manera, l’independentisme ha de ser prou fort per encarar amb força el primer nivell de confrontació democràtica amb l’Estat, és a dir, conquerir aquest escenari de negociació.