Boris i el 'brexit '
La gran estafa
A Johnson el guia el menyspreu per la història, per la veritat, per les normes i pel benestar dels seus conciutadans
brexitw
Fa alguns anys vaig preguntar a Martin Wolf, un dels més prestigiosos columnistes del 'Financial Times', què passaria amb un Regne Unit fora de la Unió Europea i sense Escòcia. La seva resposta va ser categòrica: “Això no passarà”.
Fa pocs dies un altre analista britànic, Thomas de Waal, recordava les lliçons històriques que la dissolució de dos països més –la Unió Soviètica i Txecoslovàquia– oferien al 'brexit'. Segons ell, per a alguns 'tories’ guiats per la ceguesa “de l’estret nacionalisme anglès”, la separació d’Escòcia seria un mal menor, a canvi de preservar la seva sacrosanta sobirania. Aquest mateix menyspreu pels altres territoris és el que va portar a russos i a txecs a menysprear el cost de la dissolució. La resta és història.
Menystenir el Parlament
Menyspreu per la història, per la veritat, per les normes i pel benestar dels seus conciutadans és el que guiaBoris Johnson en la seva esbojarrada carrera cap a un 'brexit' sense acord. Convertit en triler en cap, des que va arribar a Downing Street tot el seu afany s’ha abocat en trobar qualsevol martingala que serveixi al seu propòsit. La de suspendre el Parlament durant cinc setmanes, sense deixar temps per a un debat en condicions, s’emporta de moment la palma per la gosadia i l’efecte sorpresa que ha causat. Però també l’amenaça d’expulsar els membres díscols del seu partit –els “rebels”–, o lad’ignorar una possible decisió de Westminster sobre impedir una sortida abrupta de la Unió, o la temptativa de convocar eleccions anticipades si no fan el que ell vol.
En aquesta llarga setmana de vertigen per a la política britànica tots busquen qualsevol escletxa legal o procedimental que permeti entorpir o bloquejar el rival, que provoqui un nou gir inesperat en el guió. Perfecte per a sèrie de política-suspens. Un guió amb final obert, ja que no hi ha antecedents d’una situació similar.
Mala relació amb els laboristes
El nivell de desconfiança en la credibilitat i honestedat del Govern es reflecteix en dues de les condicions que el Partit Laborista vol posar per donar el vistiplau a unes possibles eleccions anticipades que tindrien lloc abans del 31 d’octubre (el 14 ja sona sense embuts).
Una és que l’Executiu es comprometi a complir la sol·licitud de la Cambra de demanar una nova extensió de la data de sortida; una altra, que es comprometi a respectar la data que s’estableixi per a les eleccions. Corre obertament el rumor que Johnson, una vegada convocades, planeja retardar-les, sortir de la Unió el 31 d’octubre i després presentar-se com el candidat que va entregar als britànics la promesa del 'brexit'. De moment cap membre del Govern ha donat cap senyal positiu sobre les dues potencials peticions, més aviat al contrari.
Cal recordar que per poder convocar eleccions Johnson necessita el suport de dos terços dels Comuns i, per tant, una part de vots laboristes. Un nou dilema existencial per al partit de Jeremy Corbyn, que porta temps reclamant-les però que dubtarà si fer-li ara el joc al primer ministre. A més, les urnes últimament les carrega el diable i sembla que ningú té garantia d’obtenir el resultat que vol.
Un altre front 'anti-brexit' es bat als tribunals. Diverses demandes s’han presentat a Edimburg, Belfast i Londres a fi de qüestionar la legalitat i constitucionalitat de la suspensió del Parlament.
Qüestió de poder
Tot entorn del 'brexit' s’ha convertit en una gran estafa. Ho va ser el referèndum amb les falsedats; ho és ara un Govern entossudit en portar el seu país a l’abisme, dirigit per una persona que ha sigut votada per menys de 100.000 afiliats al Partit Conservador (la gran majoria homes, blancs, grans i anglesos, per cert), el que representa poc més del 0,1% de la població britànica, i ho són també les afirmacions de Johnson que està negociant la solució per a la salvaguarda irlandesa –el principal obstacle en l’acord amb la Unió– quan a Brussel·les no tenen notícia d’això.
Tot, evidentment, seguint minuciosament el manual de democràcia. Però, ¿és realment democràcia la que acaba distorsionada pels populistes?
Al final és 'només’ una qüestió de poder. El 'brexit' és una víctima col·lateral de la guerra civil on els ‘tories’ estan immersos des de fa dècades. Com recordava De Waal, en un possible Parlament sense els escocesos i amb l’aritmètica actual, els conservadors tindrien una majoria absoluta difícil de treure. ¿Podria arribar a ser Escòcia una 'conseqüència no desitjada' del 'brexit'? Podria ser-ho.
Notícies relacionadesTant de bo, no obstant, Wolf acabés tenint raó i l’embolic del brexit i les seves seqüeles es quedessin en un malson.
*Directora d’Esglobal
