Itàlia torna a Europa

Itàlia acaba de superar una nova crisi institucional i com gairebé sempre ho ha fet de manera singular, impossible de reproduir en altres latituds. La jugada li ha sortit malament al líder de la Lliga, Matteo Salvini, que ha sortit derrotat al pols que va començar amb el seu primer ministre, Giuseppe Conte, i el seu soci del Moviment 5 Estrelles (M5S) Luigi di Maio. Animat per les enquestes i els resultats de les eleccions europees, el populista que ocupava la cartera d’Interior va plantejar un envit que va acabar amb la dimissió de Conte. Però la història a Itàlia sempre fa tombs inesperats. Així que va aparèixer el descavalcat exlíder del Partit Democràtic, Matteo Renzi, i es va oferir a recuperar el president del consell fent majoria amb el M5S. Una aliança que semblava inviable l’ha fet possible l’ambició desmesurada de Salvini i la por de la resta de partits a ser derrotats per aquest, amb el recolzament dels neofeixistes, en unes eleccions anticipades. Una lliçó, com la que està rebent Boris Johnson a la Gran Bretanya, que ha de fer reflexionar els populistes temptats de fer saltar pels aires els marcs institucionals a tot Europa.

El resultat és un Govern ple de personalitats vinculades amb Europa. Itàlia ha decidit abandonar una política de confrontació amb la UEen temes tan sensibles com la disciplina pressupostària o la gestió dels refugiats, i buscar una nova entesa. Tot i que l’encarrilat antisistema Di Maio pugui generar alguna inquietud a la cartera d’Exteriors, la Itàlia europeista s’ha imposat.