Girar (per Amèrica) com una nòria

«No m’oblidin, perquè jo vull tornar». Amb 27 anys, amb quatre produccions discogràfiques al darrere i en ple apogeu de temes com a ‘Fresa salvaje’, ‘Algo de mí’ i ‘Quieres ser mi amante’, una demanda d’aquestes sembla d’una innocència enorme. ¿Qui l’hauria volgut deixar anar?

Aquestes van ser una part de les paraules de Camilo Sesto el febrer de 1974, convidat a Viña del Mar, on es fa el llegendari festival del mateix nom, a Xile. El «monstre de mil caps» que compon el públic de la Quinta Vergara el va aclamar un altre cop el 1981 (aquell any va ser el primer artista a rebre la Gaviota de Plata) i el 2004. El cantant jahavia trepitjat Llatinoamèrica el 1972 per rebre eldisc d’or a l’Argentina per ‘Solo un hombre’ i un any després es va presentar davant el jurat del Festival de l’OTI de la Cançó, a Belo Horizonte, al Brasil. Pocs recorden la cançó guanyadora (‘Que alegre va María’, de Sergio Esquivel), mentre que tothom continua cantant ‘Algo más’, sense recordar ni tan sols que va ocupar la cinquena posició.

Un dels predilectes

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A partir d’aquí, sempre en una gira eterna, mai va faltar a la cita. La relació de Camilo Sesto amb Llatinoamèrica va ser, si més no, idíl·lica. Durant la dècada dels 80, quan a Espanya el fenomen de la cançó lleugera patia els embats de gèneres que abans estaven proscrits, a l’altra banda de l’Atlàntic els seus representants eren rebuts amb frenesí. I dins d’aquest grup d’il·lustres representants de la balada com Raphael, Dyango, Miguel Gallardo, Juan Bau, Rocío Jurado i Lorenzo Santamaría, Camilo Blanes Cortés sempre va ser un dels predilectes. No resultarà una dada menor saber que, malgrat haver-se acomiadat dels escenaris ibèrics el 2010, encara el 2015 estava còmode anant de gira per la nostra geografia –el novembre d’aquell any aquest servidor li va poder manifestar breument la seva admiració, a Medellín–. I el maig del 2017 encara ho va tornar a fer al Luna Park de Buenos Aires.

Després de la mort del cantant i compositor, una foto en blanc i negre es va començar a fer viral a les xarxes. Hi surt l’alacantí compartint sofà amb les dues icones més grans de la cançó romàntica llatinoamericana: un molt informal Juan Gabriel amb pantalons curts, i un sempre elegant José José. També hi apareix l’espanyola més llatinoamericana possible, Rocío Dúrcal. Una instantània indeterminada en l’espai i el temps que no perd una eloqüència absoluta. Camilo Sesto va ser un més entre tots ells. I, per descomptat, entre nosaltres.