Sota l'ombra de la corrupció

Mentre la política espanyola es troba bloquejada a l’espera de si hi haurà investidura o noves eleccions, la maquinària judicial segueix funcionant al seu ritme per desentranyar la troca de la corrupció que ha contaminat durant anys la vida política. El curs judicial s’ha iniciat amb la imputació de l’expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre, a qui el jutge considera inspiradora del presumpte finançament il·legal del seu partit a Madrid. Alhora, el PP ha sigut exculpat de la destrucció dels ordinadors del seu extresorer Luis Bárcenas, però no perquè els jutges considerin que el partit quedés fora de tota sospita, com s’han afanyat a proclamar els seus dirigents, sinó per falta de proves d’obstrucció a la justícia.

La precipitació del PP a acusar els seus acusadors és manifesta quan ha d’afrontar aquesta tardor i el pròxim any els judicis sobre el finançament il·legal, la famosa caixa B, ja esmentada a la sentència del ‘cas Gürtel’, que va costar la presidència a Mariano Rajoy, i que el jutge De la Mata continua investigant a l’Audiència Nacional i altres magistrats rastregen també en els casos ‘Púnica’, el que afecta Aguirre, i ‘Lezo’, en el qual hi ha implicat el seu successor, Ignacio González. El mateix jutge és l’encarregat de tancar el ‘cas Pujol’, després de set anys d’investigació, mentre segueix les seves indagacions en el cas del 3%, sobre el finançament il·legal de Convergència. El PSOE, per la seva banda, espera la sentència del ‘cas dels ERO’ sobre els expresidents andalusos Chaves i Griñán.

La corrupció, amb diferents intensitats, afecta la majoria dels partits, que reaccionen de forma similar. Primer recorren a la presumpció d’innocència i després es desentenen dels implicats, assegurant que són coses del passat o casos aïllats, i utilitzant sempre la corrupció com a arma llancívola contra l’adversari.

Però, com demostren els judicis pendents i els nous casos que van apareixent, la pràctica institucionalitzada de la utilització dels diners públics, o les contrapartides per tractes de favor, per finançar aparells de partit o directament per al lucre personal, és una ombra que hauria d’haver quedat enrere però encara no és així. Quan dirigents que pretenen representar una ruptura amb un passat incòmode, com Pablo Casado o Isabel Díaz Ayuso, que han crescut políticament a l’ombra dels que ara passaran davant dels tribunals, o sobrevolen noves sospites sobre ells, les rotundes afirmacions de regeneració i tolerància zero perden gran part del seu valor.