Per una Diada de totes i tots

El curs polític es defineix cada dia entorn de projectes de partit, de majories i minories, de govern i oposició. Gairebé cada dia de l’any les nostres institucions ofereixen el contrast entre posicions polítiques diverses que, democràticament, es perfilen, s’enfronten i es resolen mitjançant la decisió de la majoria i la crítica de la minoria.

Pràcticament totes les comunitats polítiques decideixen fixar uns quants dies a l’any que s’escapen d’aquesta dinàmica i que es configuren com a festes institucionals. Festives o reivindicatives, les festes es caracteritzen precisament pel seu caràcter comunitari, d’expressió del conjunt dels ciutadans i no de les seves parts, de reforç de la dinàmica de comunitat davant la dinàmica ordinària del partidisme polític.

Naturalment, les diferències ideològiques i polítiques entre els catalans no s’esvaeixen cada Onze de Setembre. Els ciutadans continuem tenint posicions i projectes diferenciats i fins i tot oposats en molts àmbits, i els partits segueixen reflectint i expressant aquestes diferències. Però una festa institucional aconsella, i a parer meu obliga, que els responsables institucionals ens esforcem a trobar i destacar els elements que permeten que la immensa majoria dels ciutadans s’identifiquin com a membres de la comunitat política; els elements que integren i ens integren com a ciutadans. 

Perquè les comunitats polítiques són realitats que es reforcen o es debiliten. Que es consoliden o es posen en perill per l’actuació dels seus responsables polítics. Que s’esquerden quan els ciutadans no es reconeixen en les seves institucions i se n’allunyen. Evitar-ho és, sens dubte, la tasca principal que ha d’assumir la presidència d’un parlament al llarg de cada dia de l’any, però és també la tasca que correspon a la resta d’institucions i responsables polítics un dia com avui.

Aquesta tasca s’ha de fer destacant els valors i projectes comuns a la gran majoria de ciutadans i de forces polítiques, els valors i elements de consens; però també reconeixent les diferències entre els ciutadans i els partits, expressant la pluralitat de la comunitat i assumint que les diferents posicions dels ciutadans, també les dels qui no comparteixen el projecte de la majoria governamental, són part essencial de la comunitat i no poden portar a l’exclusió dels qui les defensen.

Els catalans i catalanes continuem tenint valors i projectes comuns, de consens; ho crec fermament malgrat que les nostres institucions fa massa temps que no els destaquen i, per desgràcia, no se n’ocupen amb la dedicació que mereixen. Projectes comuns que van des de la lluita contra l’exclusió social al creixement econòmic o cultural, i que es concreten en desafiaments diaris com ara la millora de les condicions laborals, l’impuls dels serveis públics, la protecció del patrimoni mediambiental o el desenvolupament de la cultura i el seu accés. 

I tenim posicions diferents, massa sovint enfrontades, sobre elements essencials de la nostra comunitat: sobre les maneres d’impulsar el creixement econòmic, sobre el grau d’igualtat en la nostra societat o, sens dubte, sobre la mateixa configuració política de Catalunya. No hem d’amagar aquests desacords, però sobretot no podem convertir-los en elements d’exclusió presentant com a pròpia de Catalunya només una de les posicions existents. Les institucions, i les festes institucionals, són instruments per integrar la comunitat, no per debilitar-la i fragmentar-la.  Ni tampoc hem de renunciar a construir mitjançant la política el consens integrador en aquests àmbits, autèntic fonament de la convivència democràtica. Els consensos són possibles si es treballa per aconseguir-los.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I el pluralisme exigeix també que recordem que ni cada ciutadà ni la comunitat es defineixen per una sola qüestió, essencial i absoluta, al voltant de la qual la resta resulti sempre secundària. Els qui comparteixen idees econòmiques, divergeixen en matèria cultural o mediambiental o d’identitat política. Fixar una qüestió com l’única rellevant comporta un risc irresponsable de dividir una comunitat en dos bàndols irreals com si res tinguessin en comú els qui se situen a un o un altre costat d’aquest debat excloent dels altres.

Un dia a l’any és bo que tots recordem que són molts els valors i els reptes compartits entre tothom; i que les institucions expressin que estan al servei d’un país, d’una comunitat plural, i no d’un projecte únic, omnipresent i excloent, ja que fa ja anys que Hannah Arendt ens va advertir que «introduir l’absolut en l’esfera de la política [...] significa la perdició».