La unitat es manifesta

La unitat independentista s’invoca tant que ella al final s’acaba manifestant. Així, any rere any, des de ja en fa uns quants, veiem que això sobretot passa bàsicament al carrer però que no es practica, especialment ni a les institucions ni en la vida política. Problema: passades les Diades, l’esperit unitari que es manifesta modèlicament i massivament cada Onze de Setembre és menys sinònim de res pràctic i perd força. Potser perquè a cada interpel·lació desatesa pels partits independentistes, més relegat a simbòlic deixen el paper de la moltíssima gent que malgrat tot persisteix estoicament en sortir al carrer i mostrar un múscul sobiranista que sens dubte hi és, però que no empeny l’acció política com voldrien les associacions i com els polítics asseguren que passa, però no.

L’èxit de convocatòria és innegable. Xifres a banda (com cada any), salta a la vista que és impressionant i que està a l’abast de molt poques altres causes polítiques en el nostre entorn. Amb tot, l’independentisme ha d’interrogar-se urgentment si no és probable que aquelles manifestacions que abans eren sinònim de força i d’impuls hagin acabat reconvertint-se en miratges d’harmonia i en moments puntuals de representació festiva d’una unitat que la resta de l’any no es veu per enlloc.

Aquest 11-S s’han tornat a sentir des de la tribuna d'oradors, per cloure la manifestació, apel·lacions a «aparcar les diferències». «Com es va fer l’1-O per defensar el dret a l’autodeterminació», va dir emfàtic l’actor David Bagés. Mentrestant, tothom veu que els partits independentistes han decidit fer el contrari: aparcar el dret a l’autodeterminació per defensar les seves diferències. La distància entre desideràtum i praxi és tan sideral que es diria que els mateixos representants que asseguren defensar la causa són els seus agents desactivadors més metòdics. I la gent això ho veu. La mateixa gent que l’ANC i Òmnium defensen que «mai no falla» i al costat de la qual reclamen que hi volen els polítics.  El contrast dibuixa uns partits independentistes que bàsicament volen aquesta gent al seu costat, al carrer i a les urnes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els contundents discursos que s’han fet a la Diada van recordar en algun tram aquell cèlebre «vostès que poden, dialoguin sisplau» que la periodista Gemma Nierga va demanar als polítics espanyols en la manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. El clam de la societat civil mobilitzada en clau independentista semblava dirigit, amb aquest punt d’indignació i de súplica, als seus representants. Un clam per fer que, per començar, dialoguin de veritat entre ells.

I és que, certament, el primer que haurien de tenir clar els partits independentistes, si finalment i contra tot pronòstic decideixen actuar amb unitat estratègica, és per a fer què la practicaran a banda d’invocar-la retòricament fins a l’extenuació.