Blanca Fernández Ochoa, l'esquiadora que sempre tenia fred

«Cuida els teus records, no podràs reviure’ls», deia Bob Dylan fa anys. I avui és un bon dia per recordar. Amb sobrietat, amb perspectiva, amb respecte, amb agraïment i, sobretot, amb afecte.

Les competicions al’esquí  es mesuren en segons, però no recordem el temps, recordem els moments. Recordo quatre victòries a la Copa del Món, una medalla de bronze a les olimpíades d’Albertville, 11 anys en la primera sèrie de la Copa del Món. Primera medallista olímpica femenina. Portadora de la bandera olímpica a Barcelona 92, Premi Reina Sofia a la millor esportista espanyola, Premi Nacional de l’Esport, Medalla d’Or de la Reial Ordre del Mèrit Esportiu, etc... Eren els anys 90. I la mateixa Blanca va declarar: «Tot el que he aconseguit en la vida ha sigut a base de molt esforç i sacrifici, ja que a les dones tot ens costa molt més».

Treballadora amb voluntat de ferro

Recordo que érem gairebé nens un dia de tardor a l’escola Juan March. Estàvem entrenant físic i tocaven sèries d’abdominals. Els fèiem per parelles, un subjectava els peus i comptava mentre l’altre els feia. Vaig acabar la meva sèrie de 50 i vam canviar de posició. LaBlanca es va estirar amb les mans entrellaçades al clatell. Els va fer amb fortalesa mentre jo comptava en veu alta, però quan va arribar al 50 no es va aturar, i va continuar fins al 60. «Ja està», li vaig dir demanant canvi. Però ella em va dir: «És que hauríem de comptar... a partir de quan fa mal». Treballadora amb voluntat de ferro. Medalla de bronze, en un cor d’or. Pionera del seu temps, va obrir un camí i ens va deixar un llegat. Un llegat per a les dones esportistes.

Recordo les lesions. Recordo un dia que ens van baixar en un sis-cents des de Viella a Barcelona per passar una revisió mèdica i a la nit ens vam escapar de l’hotel per anar al cine a veure ‘La Guerra de les Galàxies’. Recordo aquella segona mànega del’olimpíada de Calgary, on l’or es va escapar en un interior a pocs metres de la meta. Però, sobretot, recordo que les llàgrimes de ràbia li van durar cinc segons; les va guardar en el més profund i es va posar a consolar la tristesa de tots els que la seguien.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Recordo els viatges, les concentracions, les hores mortes a la furgoneta viatjant a una altra estació per continuar amb «el circ blanc». Recordo aquesta força per aixecar-se després de les caigudes i matar el dolor a cops de somriure. Recordo aquesta mirada dolça i aquest somriure extravertit. Puc tancar els ulls a la realitat, però no als records.

No sé a quina muntanya ets ara, però sisplau, abriga’t bé. Que aquí et continuem estimant.