EL TEXT I LA TEXTA
Notes a peu de pàgina
zentauroepp49830756 opinion ilustracion de leonard beard mas periodico juan c190913113535
Tinc un amic escriptor. No és el millor del món en el seu ofici, i ell ho sap. Al ser conscient de la seva mitjania, s’evita frustracions innecessàries. S’acontenta amb fer bé la seva feina, sense pretendre publicar obres mestres. Això sí, és molt rigorós.
Permetin-me vostès dedicar aquesta columna setmanal a explicar-los l’últim que li ha passat. Fa tres anys li van encarregar una novel·la. L’anterior s’havia venut bé i l’editorial va apostar per ell. Així que, ple d’entusiasme, va començar a escriure-la. La seva idea era explicar una història d’amor protagonitzada per un tal Ricardo, home manxec, jove i seductor. Es va asseure davant l’ordinador i va teclejar: «Plovia a Balazote».
Primer aclariment
Aquell inici li va agradar, però el seu sentit del rigor li va obligar a col·locar una nota a peu de pàgina per aclarir al lector on és Balazote. Va posar un número 1 petitó al final del nom d’aquest bonic poble perquè el lector pogués llegir aquesta primera nota. Allà a baix, amb lletra més petita, el meu amic va explicar que Balazote és un poble de la província d’Albacete, conegut, entre altres coses, per la seva famosa Bicha.
Fet aquest aclariment, el meu amic va voler prosseguir amb la història, però al moment va deduir –amb raó– que alguna cosa calia dir al lector sobre la Bicha. Així que va fer una cosa nova per a ell: una nota a peu de pàgina en la nota a peu de pàgina. Allà va explicar que la Bicha és una escultura ibèrica feta en pedra calcària que es va trobar a prop de Balazote.
«Plovia a Balazote i Ricardo dormia». Però abans d’escriure que Ricardo estava dormint, va pensar que seria interessant explicar alguna cosa entorn de la pedra calcària. Un no pot dir coses i deixar-les a mitges, va pensar l’escriptor amb tota la raó del món.
26.500 pàgines de notes al peu
Per tant, va posar una nota a peu de pàgina a la nota a peu de pàgina de la nota a peu de pàgina, triplicant el rigor, i va escriure que la calcària és una roca sedimentària feta majoritàriament de carbonat de calci.
Endevinarà vostè, sagaç lector, que el meu amic va entrar en bucle i va posar una quarta nota a peu de pàgina per descriure el carbonat de calci. I, a partir d’allà, l’home ja es va beure l’enteniment de manera radical. Posant notes a les notes va oblidar la història d’amor de Ricardo i va escriure al seu ordinador un text en Word de 12.300 pàgines ple d’aclariments acadèmics sobre tot l’imaginable. En les seves notes parlava al principi de química, però com que una cosa porta inevitablement l’altra, va acabar parlant d’orangutans, oceans, anells de Saturn, trens de rodalies, actors de Hollywood, mals de queixal, maletes amb rodes, ratpenats i qualsevol altra cosa que a vostè li pugui passar pel cap.
La seva dona i nosaltres –els seus amics– li dèiem que oblidés el rigor i que se centrés en la descripció de la història d’amor, però l’home no ens feia cas. La setmana passada, tres anys després d’iniciar-lo, va donar per finalitzat el text, que ocupava ja 26.500 pàgines. El va enviar a l’editor i aquest, estranyament, va decidir tirar-lo endavant.
En uns dies, a totes les llibreries d’Espanya, podrà trobar, en 40 preciosos volums, l’obra titulada ‘Notes a peu de pàgina’.
